Dimecres a la nit s’acabava Cuéntame, la sèrie espanyola per excel·lència del segle XXI. Va començar a emetre’s dos dies després de l’atemptat contra les Torres Bessones. I han tancat el cercle posant el punt final del recorregut dels Alcántara quan la ficció arribés a aquesta data: un parell de dies després de l’11 de setembre del 2001.
Espanya ha aguantat vint-i-dos anys d’aquest matrimoni typical spanish, l’Antonio i la Merche, i els seus melodrames. I la ficció s’ha convertit en patrimoni ibèric. El nom de la sèrie ha esdevingut també una manera de batejar l’estètica conservadora dels anys seixanta i setanta. I el “Me cago en la leche, Merche!”, un renec popular. Però Televisió Espanyola ha passat de rosca la ficció, ha allargassat dramàticament una història que no tenia més voltes. Ja fa moltes temporades que els personatges es van convertir en caricatures del que eren a l’inici.
En l’últim episodi es feia palès que, malgrat les dues dècades de sèrie, tampoc han acabat de dominar el gènere. A nivell de guió són tan antics com la sala d’estar dels Alcántara. Fins a l’últim dia, la sèrie ha continuat fent diàlegs artificials en què tots els personatges parlen l'un darrere l’altre com si esperessin el seu torn per recitar la línia de text que els toca. I com a clausura, donen a cada conversa un to greu, de significació pòstuma. El capítol final tenia tantes ínfules de transcendència televisiva que semblava una paròdia. Cuéntame només es podia acabar amb la mort de l’àvia, l'Herminia. Els guionistes, després d’un resignat “estoy como estoy” que ja veus a venir l’esquela, li preparen un soliloqui solemne que implica l’encàrrec d’una missió heroica al Carlos, el seu net preferit i narrador omniscient de la ficció. El decés de Doña Herminia és el·líptic. Ens ensenyen una posta de sol amb una cadira buida sota la gran alzina. La imatge era més pròpia d’un anunci d’una empresa d’assegurances de vida que d’una ficció on mor l’ànima de la família. Cuéntame sempre ha tingut un missatge subliminal que més enllà de connectar amb la història d’Espanya connectava amb el present. Sempre s’ha buscat, entre línies, una manera d’oferir una reflexió de l’actualitat a partir de forçar paral·lelismes amb el passat, sobretot en èpoques més convulses. En l’últim capítol, els fills es discuteixen i apareixen velles ferides. I tanquen el conflicte amb un discurs èpic de l’hereu amb música de violins: “Me gusta recordaros siempre juntos, formando una piña, una gran familia. Porque eso es lo que somos, una gran familia, con sus cosas buenas, con sus cosas no tan buenas, pero una familia unida. Una familia donde han pasado muchas cosas. Hemos reído, hemos llorado, a veces por unos, a veces por otros, pero sobre todo una familia donde siempre nos hemos ayudado mucho los unos a los otros. Y por eso me cuesta mucho entender lo que está pasando ahora”. Un missatge final a l’Espanya dividida. I alerta, perquè el darrer capítol es titulava Carlos, el heredero. Una al·lusió directa a Carles I, hereu dels Reis Catòlics, que va fer d’Espanya un imperi. No hem de descartar una seqüela amb el successor com a protagonista per orientar l’audiència en l’Espanya contemporània.
