Explicar la catàstrofe a través dels nens
La tragèdia pel terratrèmol de Turquia i Síria ens ha portat fins a casa imatges corprenedores. L’abast de la catàstrofe, la desesperació dels habitants i els rescats angoixants fan que sigui molt dificultós afrontar una informació sense estalviar el drama a l’audiència. Però la realitat és així de crua i dolorosa i no podem pretendre que les televisions ens dibuixin un món irreal o que no existeix.
Ara bé, hi ha enfocaments sobre el desastre que potser s’han de tenir en compte. En les últimes hores ens han ensenyat desenes de rescats al límit, sobretot de criatures, que voluntaris i professionals treuen d’entre la runa. Són imatges molt impactants. No només s’hauria d’advertir els espectadors de la duresa de les escenes en contextos bèl·lics. Alertar que les imatges poden ferir la sensibilitat ajuda a preparar-se per a la realitat que haurem d’observar al cap de pocs segons. Advertir sobre les imatges que es mostraran no és només perquè qui ho vulgui aparti els ulls de la pantalla. És perquè no podem servir el dolor com qualsevol altra imatge. Es tracta de saber-les introduir o anticipar amb el respecte que mereix el patiment de les persones que, a causa de la seva desgràcia, s’han vist exposades al món sencer. No només hem de tenir en consideració la sensibilitat dels espectadors. Hem d’apel·lar també a la sensibilitat dels presentadors dels informatius perquè facin evident que allò que ensenyaran és dur. Perquè si no es transmet certa indiferència. Es dona el mateix valor a un nadó rescatat d’enmig del formigó que a una polèmica política.
D’altra banda, ens hauríem de plantejar si els rostres dels infants s’haurien de pixelar. És indubtable que quan els ulls esbatanats d’una criatura apareixen entremig de la pols i el ciment s’obté una imatge molt potent.
Els informatius de les cadenes privades han convertit els rescats de criatures en uns muntatges que apel·len a la poètica. El terratrèmol adquireix entitat humana, és considerat un ésser malvat: “Los gritos y las carreras anuncian que se le ha robado una muerte y se le ha ganado otra vida al terremoto”. I comencen les descripcions: “Algunos son rescatados en medio de la nieve, como este chaval, al que sacan con las piernas al aire”, “Los rescatistas arrebatan a los escombros lo que no es suyo”, “Trocitos de vida excarcelados. Pequeños grandes supervivientes”. “A Harum, esta segunda llegada a la vida le duele”. “Para Samit ahora lo importante es comerse un plátano después de pasar treinta horas sepultadas”, deien a Informativos Telecinco en un vídeo que es recreava en el patiment i l’estat de xoc dels nens i nenes.
Algunes d’aquestes escenes ens remeten a aquella tristament famosa de la nena colombiana Omayra Sánchez, de tretze anys, que va morir en l’allau del volcà Nevado del Ruiz el 1985. Mirava a càmera i parlava amb els periodistes esperant ser rescatada amb el fang i l’aigua fins al coll. Han passat trenta-vuit anys i continuem utilitzant amb massa lleugeresa la canalla per explicar l’horror.
