Eurovisió 2023: candidats més extravagants, presentadors i actuacions especials

Després que l’any passat Ucraïna aconseguís aixecar el micròfon de vidre gràcies al televot, Eurovisió 2023 es presenta com una edició en què el vot popular –el mateix que va triar la Kalush Orchestra com la millor proposta del 2022– tindrà més pes que mai. El festival de la cançó es trasllada al Regne Unit, país organitzador en substitució d’Ucraïna, que no té capacitat per acollir l’esdeveniment a causa de la guerra. El triomfador del 2022, però, hi serà molt present: la seva bandera apareix en tot el material gràfic del festival i alguns dels seus exrepresentants eurovisius més famosos passaran per l’escenari del Liverpool Arena per actuar i enviar un missatge de pau. 

És la primera vegada des del 1998 que el Regne Unit acull l'Eurovisió. En aquesta edició hi han competit 37 països, dels quals només 26 competeixen a la gran final: els big five –França, Itàlia, Alemanya, el Regne Unit i Espanya–, Ucraïna i els 20 candidats que han superat les semifinals. L'atzar ha decidit que els representants d'Ucraïna, Tvorchi, actuïn en 19a posició, mentre que els amfitrions, representats per Mae Muller, ho faran en la 26a. L'encarregada d'obrir la gala serà Àustria, mentre que Espanya actuarà en vuitena posició.

Una presentadora de ‘Joc de trons’ i ‘Ted Lasso’

Si l'any passat la presentadora estrella del Festival d'Eurovisió celebrat a Torí va ser Laura Pausini, enguany ho serà la imponent Hannah Waddingham, guanyadora de l'Emmy a millor actriu secundària per Ted Lasso i coneguda pel fet de ser la monja que torturava Cersei Lannister a Joc de trons. La britànica no només té una sòlida carrera televisiva: és una excel·lent cantant i ha participat en nombrosos musicals al West End.

Amb Waddingham, l'altra cara coneguda del quartet de presentadors d'Eurovisió serà Graham Norton, que des del 2009 és el comentarista del festival a la BBC i que, a més, és un dels conductors de talk shows més famosos del Regne Unit. Tots dos seran els encarregats de connectar amb els diferents països que participen en el festival i rebre les seves puntuacions. L'equip de presentadors de la final el tanquen la cantant britànica Alesha Dixon i la ucraïnesa Iúlia Sànina, líder de la banda de rock The Hardkiss.

Les actuacions especials

La gran final d'Eurovisió arrencarà a les 21.00 h —es podrà veure a La 1— i s'allargarà fins a la una de la matinada, així que hi haurà temps perquè hi actuïn tots els representants però també convidats estel·lars. Els encarregats de començar el xou seran els guanyadors de l'edició anterior, la Kalush Orchestra. Durant la desfilada de banderes serà el torn d'icones eurovisives ucraïneses com Jamala —guanyadora de l'edició del 2016—, Tina Karol, GO_A i Vierka Serdiutxka, que cantaran clàssics de la música britànica.

Encara hi haurà dos intervals musicals més. El primer tindrà lloc mentre es produeixen les votacions arreu d'Europa, moment en què l'escenari serà ocupat per Sam Ryder, que va quedar en segona posició a l'Eurovisió del 2022. Finalment, el darrer interval estarà dedicat al llegat musical de Liverpool, que serà interpretat per noms rellevants eurovisius com l'italià Mahmood, la israeliana Netta o la sueca Cornelia Jakobs.

Candidats més extravagants

Cada any a Eurovisió hi ha una petita quota de candidats sorprenents o extravagants. Enguany un d'ells té molts números per acabar sent-ne el guanyador: és el finlandès Käärijä, el raper que porta una cançó a mig camí entre el heavy i el k-pop. És una actuació gamberra en què el cantant va acompanyat de quatre ballarins de salsa amb un somriure refulgent i vestits de rosa fluor. Finlàndia és, de fet, la principal rival de Suècia, a la qual totes les cases d'apostes donen com a guanyadora des de fa mesos.

L'altra actuació que no deixarà ningú indiferent serà la de Croàcia i el grup Let 3. Els membres de la banda apareixeran a l'escenari del Liverpool Arena disfressat amb roba militar i un bigoti que recorda el de dictadors com Hitler o Stalin. La cançó, Mama ŠČ!, és un himne antibel·licista amb frases com "Mama, vaig a jugar. Mare, vaig a la guerra. Aquest petit psicòpata, petit psicòpata vil, psicòpata cocodril".

Eurovisió no és aliena a les propostes rockeres i en aquesta ocasió Alemanya serà l'il·lustre representant d'aquest gènere amb la banda de gothic metal Lord of the Lost. El grup, que ha estat de gira amb Iron Maiden i té set discos d'estudi, interpretarà Blood and glitter.

Jordi Ramos: "És fals que a Catalunya Eurovisió no interessa"

Eurovisió és un dels grans esdeveniments de l'any i fa temps que fascina Jordi Ramos, que acaba de publicar el primer llibre en català sobre el festival. A Eurovisió (Columna), Ramos, productor d'El món a RAC1, recorda el pas de catalans com Nina o Beth pel festival i analitza les implicacions socials i polítiques d'aquest fenomen d'abast mundial.

Fa anys semblava que Eurovisió era un festival xaró que no interessava. ¿Aquesta perspectiva ha canviat en els darrers temps?

— Absolutament. El Festival d’Eurovisió ha evolucionat com a format, sobretot des que Suècia en va agafar les regnes a principis del 2000 i va transformar el que era un auditori amb orquestra en un espectacle de gran format amb escenografies que són punteres. Les xarxes socials també han estat molt importants: antigament, la gent aficionada a Eurovisió veia la gala, sentia les cançons per primera vegada i si alguna tenia una mica d’èxit l’acabaves sentint a la ràdio. Ara mateix, les xarxes han propiciat una democratització d'Eurovisió perquè pots veure fins i tot les cançons que no han estat seleccionades per altres països. El públic s’ha rejovenit i el festival s’ha modernitzat respecte al concepte que se’n tenia abans. Fora de l’estat espanyol quan es parla d’Eurovisió és com si es parlés de la Superbowl i en molts països té molta importància.

Moltes vegades tenim la impressió que a Catalunya Eurovisió no interessa, però la majoria dels representants d'Espanya que han anat al festival són catalans. ¿La idea que a Catalunya Eurovisió no interessa és falsa?

— Sí, la idea que a Catalunya Eurovisió no interessa és absolutament falsa. Només cal veure les audiències que fa el festival cada any a Catalunya, sempre és líder. Quan parles amb les associacions d’eurofans, et diuen que hi ha un nombre important de socis catalans que viatgen a Eurovisió. Quan hi han anat representants catalans, la passió s’ha viscut al carrer. El que sí que em diuen els eurofans és que els fans catalans ho viuen especialment quan és un català qui va al festival: va passar en el cas de Chanel, de Miki Núñez o de Beth.

Al llibre repasses la història de molts representants d’Eurovisió. ¿T’ha fet l'efecte que a molts d’ells no els va sortir a compte passar pel festival?

— He vist que existeix un debat dins del món musical sobre si val la pena anar-hi. Hi ha hagut la creença, que altres països no existeix, que si vas a Eurovisió i no guanyes ets un fracassat, i això no és just. Per altra banda, corre la brama que la teva carrera es pot acabar. Home, l’oportunitat que et dona Eurovisió no te la dona pràcticament res més: tens un aparador increïble, estàs envoltat de la màxima tecnologia i tens milions d’ulls que veuen el que fas. Tant ho pots aprofitar perquè sigui una plataforma de llançament, com pots tenir la mala de Manel Navarro, que va cometre un error del qual sis anys després encara s'enrecorda.

Una llegenda urbana d’Eurovisió és que Espanya no envia bones candidatures perquè no vol haver d’organitzar el festival si guanya. ¿Aquesta llegenda es pot descartar?

— Tots els professionals de RTVE amb qui he parlat diuen que aquest ens mai s’ha autoboicotejat per no guanyar. Però sí que és veritat que algun d’ells apuntava que moltes discogràfiques no apostaven pel festival i que les cançons que proposaven eren francament fluixes i triaven amb el que tenien. Calia un revulsiu com ha estat el Benidorm Fest.

Com veus l’edició d’aquest any?

— Aquest any està marcat força pel retorn de Loreen. No seria la primera vegada que una persona guanya dos cops, ja va passar amb Johnny Logan als anys 80, però ella és un símbol d’Eurovisió perquè Euphoria va ser en el seu moment la cançó amb més èxit comercial del festival. La cançó que porta aquest any ja està sent un èxit, l’escenografia està molt treballada i les cases d’apostes li donen un 40% de possibilitats de guanyar. Dit això, Finlàndia porta una proposta gamberra però que està agradant molt als eurofans, i podria rebre un gran suport en el televot.

Eurovisió es viu amb molta passió i en els darrers anys aquesta passió ha arribat a les xarxes socials. ¿Aquesta és la part més negativa de tot el fenomen?

— A tot arreu on hi ha aficionats hi ha extrems, i a Eurovisió també. És evident ningú es pot estar jugant la vida en un festival de música i que no es pot, encara menys, amenaçar de mort una persona perquè ha actuat malament o perquè no està donant suport al candidat que tu creus que hauria de guanyar.