Flora Saura: "Em va costar molt admetre que el que m'estava fent mal era l'alcohol"

BarcelonaL'alcohol és la droga més acceptada socialment i té un espai central en moltes celebracions. Aquest dimarts el Sense ficció posa el focus en l'addicció a l'alcohol amb l'estrena del documental No penso tornar a beure mai més, un treball impulsat per Flora Saura (Cercs, 1975). La presentadora, que exerceix de conductora del documental i és corresponsable del guió, va decidir parlar d'aquesta addicció després de passar per un procés de desintoxicació. A No penso tornar a beure mai més participen molts testimonis anònims i també personatges coneguts com el comunicador Marc Giró, els escriptors Sebastià Alzamora i Daniel Vázquez Sallés, i el cantant David Carabén.

Com neix la idea de fer el documental?

— Neix de la meva pròpia experiència. Fa quatre anys vaig decidir deixar l'alcohol i, a partir de llavors, vaig començar un procés que en alguns moments ha sigut dur però que alhora ha estat una de les millors coses que he fet a la vida. A mi em va costar molt admetre que realment el que m'estava fent mal era l'alcohol. Des dels mitjans de comunicació, quan es parla de les addiccions, sovint el que es mostra són casos molt extrems: el senyor que ja beu a les vuit del matí i li tremolen les mans; la senyora que beu d'amagat, o el ionqui que està amb l'agulla penjada del braç. Evidentment, aquests casos existeixen –en el documental també mostrem casos greus–, però segurament són la punta de l'iceberg d'una problemàtica que és molt més complexa.

En el documental dius que tu no et senties identificada amb la paraula alcohòlica. ¿Reconèixer que ets addicte és la part més difícil del procés de desintoxicació?

— Sí, a mi em va costar moltíssim. Precisament per això crec que vaig ser una pacient difícil. La meva manera de beure no era exagerada. Jo no bevia cada dia ni anava borratxa a la feina, ni bevia dos dies seguits. No bevia més que les meves amigues, ni que la meva parella. Tampoc recordo borratxeres fosques, negatives, en què acabés tirada per algun lloc o al llit d'un desconegut. Així i tot, l'alcohol m'estava fent mal. Quan estava en tractament, donava molt pel sac dient que no era addicta fins que vaig entendre que l'addicció no depèn ni de freqüències ni de quantitat. Tu pots beure només el cap de setmana i que l'alcohol se't posi molt malament, és a dir, que tinguis un trastorn per l'ús de l'alcohol. A mi el que em passava era que quan bevia em trobava molt bé, però això em passava perquè la resta de dies que no bevia estava feta una merda perquè estava en abstinència. Això és una cosa que vaig saber després. Identificar que l'alcohol era el que em feia mal era gairebé impossible, perquè justament l'alcohol era el que em feia sentir bé. Em prenia dues copes i deia "Ah, que bé que estem ara!"

¿Et va preocupar fer un documental en el qual d'alguna manera es parla del teu cas?

— No, no ho veig com una manera de sortir de l'armari. Al final és una experiència que ha format part de la meva vida i ja està. Amb aquest documental justament el que volia era no victimitzar les persones que tenen un trastorn per l'ús de l'alcohol. Això els ha passat en un moment determinat de la seva vida i la bona notícia és que, si fas un bon tractament, te'n pots sortir. Si d'uns anys ençà hem desestigmatitzat les malalties de salut mental, ja va sent hora que parlem de les addiccions.

Al documental participen moltíssims testimonis, d'orígens socials molt diferents. Hem trencat la idea que l'addicció a l'alcohol només afecta determinats estrats socials?

— Crec que això ja fa temps que ho hem superat. Afecta tots els estrats socials de la mateixa manera, i tant homes com dones.

De fet, al documental parleu del biaix de gènere pel que fa a la malaltia.

— La idea aquesta de les dones soles que beuen a casa i que amaguen les ampolles és una cosa d'abans. Ara ja no. Jo, per exemple, no bevia mai sola a casa

Però quan les dones demanen ajuda per deixar l'alcohol, sí que no van acompanyades de familiars, com sí que passa amb els homes.

— El que ens explicava una terapeuta és que normalment els homes arriben al centre de desintoxicació acompanyats de la mare, la tieta... Les dones, en canvi, hi van soles. Moltes vegades passa que les dones arriben en estats molt més avançats de la malaltia i aguanten menys fent el tractament, perquè des de casa se les reclama més.

L'alcohol està molt acceptat socialment i, de fet, qui no beu sol ser vist com una persona estranya. Això està canviant?

— Crec que sí, igual que va passar abans amb el tabac. De totes maneres, continua sent problemàtic. L'addicció no és un problema meu, o de l'altre, sinó dels temps que ens han tocat viure. L'accés a l'alcohol i altres drogues que tenim ara no s'havia vist abans en la història. Això que diuen que l'ésser humà ha begut sempre, potser sí que és així, però no de la manera que es beu ara. Crec que ara hi ha una tendència a no beure tant, però alhora estem en una societat molt dopaminèrgica i confonem el plaer amb la felicitat. Això també és un problema. Per això hi ha més ansietats, depressions i tenim comportaments més compulsius amb les xarxes socials, l'esport o a la feina. L'important és parlar-ne, desestigmatitzar-la i saber que és una malaltia dels nostres temps. És important que la gent sàpiga detectar els primers senyals i no haver de tocar fons per demanar ajut.

Quina idea vols que el públic extregui del documental?

— M'agradaria ajudar gent que es trobi en la mateixa situació que em vaig trobar jo.

Moltes de les persones que apareixen al documental han acabat formant-se per ajudar altres persones amb addiccions.

— A vegades, quan ets addicte, necessites alguna cosa que sigui més gran que tu per continuar amb la vida. Jo he sentit la necessitat de fer aquest documental i explicar-ho per fer un homenatge a tots els terapeutes que em van ajudar i a tots els meus companys. Sí que espero, amb aquest documental, poder ajudar algú.