Dijous al vespre, TVE va estrenar 7291, el documental que detalla la gestió que la comunitat autònoma de Madrid va fer de les residències geriàtriques durant la pandèmia de la covid. La investigació se centra, sobretot, en el punt àlgid de la crisi, durant els mesos de març i abril del 2020. A Madrid es calcula que van morir 9470 persones internades en residències, però la xifra que dona títol al documental fa referència als que no van ser derivats a centres hospitalaris quan estaven molt greus. Van morir en circumstàncies sanitàries molt deficitàries perquè el protocol del govern d’Ayuso va prohibir traslladar-los explícitament.
7291 es va emetre simultàniament a La 2 i al 24h. El podeu recuperar a la plataforma RTVE Play. Té una durada de dues hores i no és fàcil de veure. No només pel contingut devastador sinó perquè és una producció austera que prioritza la informació per davant de les pretensions televisives. 7291 és feixuc, però des de la més absoluta consciència dels seus responsables. I aquest és un altre element que mereix ser subratllat. Als crèdits del programa només hi consten dos noms: José Camacho, muntador musical, i Juanjo Castro, que firma com a productor i director, i que se suposa que ha fet tota la resta. 7291 és un documental en el sentit més estricte: vol documentar, deixar constància d’uns fets perquè els ciutadans hi puguin accedir. El resultat és un audiovisual que es limita a recopilar, ordenar i contextualitzar els testimonis que van participar en la comissió ciutadana que va investigar la gestió dels morts a les residències de Madrid després que el govern d’Ayuso aturés la comissió oficial a l’Assemblea de la comunitat.
El documental comença per uns preliminars molt bàsics per garantir a l’espectador una informació acurada. Explica què són les residències, qui hi viu, quines característiques tenen, quina funció exerceixen i com es gestionen. És important per entendre les seves circumstàncies un cop aquests centres van quedar aïllats i sense possibilitat d’accedir a una atenció mèdica lògica i imprescindible. Es faciliten proves i dades que sostenen el relat dels participants. Treballadors de residències, responsables tècnics de la pandèmia i familiars de les víctimes ofereixen el seu testimoni. Moltes de les històries són demolidores. “Se morían agarrados a las barandillas de la cama porque no podían respirar”, afirma una treballadora explicant el patiment dels malalts per culpa de no tenir accés a la morfina que els ajudés a apaivagar l’agonia. Esporàdicament, s’insereixen imatges d’arxiu de les intervencions d’Ayuso durant aquell període, posant en evidència no només la pèssima gestió sinó la manipulació política per encobrir uns protocols nefastos.
7291 és una bufetada dura d’assumir i un documental molt delicat de veure per a qualsevol persona que patís la pèrdua d’un familiar en aquests centres. Obliga a la reflexió i, sobretot, ens recorda a tots que és urgent i obligatori replantejar la gestió sanitària a les residències al marge de qualsevol pandèmia.
