És difícil recordar una sèrie espanyola amb un inici tan potent i còmic. El rei d’Espanya, just abans de començar la final de la Copa del Rei, s’espera davant del mirall dels lavabos de l’Estadio Metropolitano. Tancada en un dels vàters hi ha la seva filla, la princesa Pilar, que es nega a comparèixer a la llotja. No vol ser xiulada per les aficions dels equips rivals. El rei la tranquil·litza prometent-li que la televisió abaixarà el so de l’estadi i apujarà el volum de l’himne espanyol i li recorda que tot plegat podria ser pitjor. I la princesa, admirada, li pregunta: “¿Peor que dos equipos de putos catalanes?” Els rivals resulten ser el Barça i el Girona. Més tard, un primer pla televisiu permetrà llegir els llavis de la princesa aguantant el xàfec. I tot això abans dels crèdits inicials.
Així arrenca Su majestad, la sèrie de Borja Cobeaga i Diego San José, creadors d'Ocho apellidos vascos. Són set capítols de trenta minuts a la plataforma Prime Video que parodien la monarquia espanyola. La història té alguns elements en comú amb l’autèntica casa reial. El rei Alfonso XIV (Pablo Derqui) ha de marxar precipitadament d’Espanya després que s’hagi descobert que té una fortuna en un paradís fiscal. La princesa Pilar (Anna Castillo) esdevindrà la representant en funcions de la Corona. És una comèdia que no pretén, en cap cas, assemblar-se a un The Crown a l’espanyola. En realitat és una sàtira sobre la cara oculta de les dinàmiques de poder de la monarquia. La princesa Pilar vindria a ser l’alter ego de Victòria Frederica de Marichalar. Una noia sense estudis, frívola, de vida dissipada, que ha crescut en un entorn en el qual el tràfic d’influències, la corrupció i la impunitat són pràctiques habituals del seu pare. “¡Pero si a los jueces del Constitucional nos los cargamos con un grupo de WhatsApp!”, exclama indignada quan veu que el seu pare ha de fugir de la justícia precipitadament en comptes que el Tribunal Suprem amagui la imputació sota la catifa. La sèrie té ritme, bons diàlegs, bones interpretacions, i és hàbil en la construcció de conflictes. Sap jugar amb un humor que no busca el gag estripat sinó l’habilitat per crear un mirall de l’actualitat que provoqui un somriure.
Su majestad ens transporta a les bambolines de la monarquia actual i evidencia la seva impunitat i obscenitat. És també un retrat d’aquesta nova generació de successors inútils, els reis de les discoteques de moda de Madrid on celebren festes patriòtiques amb la versió tecno de l’himne d’Espanya. És una paròdia mordaç (tot i que segur que molt ingènua respecte a la realitat) que mostra la decadència de la institució i la capacitat per tapar els draps bruts dels seus representants. Cap al final intenten buscar l’empatia amb la protagonista, però, tot i això, ens venen a dir que els successors no són millors que els emèrits, sinó que només ho aparenten, perquè l’estructura ja està molt podrida i té les seves inèrcies.
