La desgràcia aliena en benefici propi

Moment de les campanades d'Antena 3 amb Cristina Pedroche.
2 min

L’espectacle de les campanades és una tradició que, seguint l’evolució del mitjà televisiu, ha anat adquirint nivells de comercialitat i esperpent insòlits. La convivència amb l’espectacle any rere any ens ha fet normalitzar costums i inèrcies. La celebració es debat entre un aferrament al passat inquietant i una necessitat d’evolucionar molt erràtica. Les campanades de TVE amb Ana Obregón i Los Morancos van ser un exemple de l’esperit retrògrad, viatjant trenta anys enrere, amb bromes xenòfobes en què els humoristes es burlaven de llengües estrangeres mentre l’actriu explicava el melodrama de les defuncions familiars en una transmissió tensa i decadent. 

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

L’altre gran despropòsit van ser les campanades d’Antena 3, amb Cristina Pedroche, que enguany van anar precedides d’una promoció que banalitzava la violència masclista, fingint un segrest de la presentadora que, nua i embogida, vivia tancada a les catacumbes de la televisió. 

El súmmum de la inconsciència va esclatar a la Puerta del Sol. Cristina Pedroche duia una capa feta amb la roba d’una tenda de campanya d’un camp de refugiats de l’Afganistan. El material l'hi havia proporcionat l’ONG que gestionava el centre i l’equip de dissenyadors i estilistes l’havien confeccionat donant-li forma de campana per mantenir el misteri del no-vestit que mostra segons abans del so del carilló per exaltar la seva nuesa. ¡Aquí dentro ha vivido gente! ¡Aquí dentro han pasado cosas!”, deia amb orgull la presentadora assenyalant aquell embolcall que no li permetia ni moure’s. Pedroche va aprofitar l'ocasió per deixar anar un discurs demagògic sobre els refugiats i la importància de la pau. Un acte obscè que utilitza vilment el drama humà per posar-lo al servei de l’espectacle de la sexualització. És una manera barroera i simplista d’encobrir la cosificació de la dona. De fet, és un recurs maldestre que semblava oferir un cert consol a la presentadora, conscient de la gratuïtat del seu exhibicionisme propi d’una altra època. Pedroche necessitava envernissar la seva nuesa de causa noble, forçant un missatge pacifista, contra les guerres i en favor de la protecció als refugiats. Però la disfressa –perquè no es tracta d’un vestit sinó d’un acte carregat de farsa escènica per enganyar l’audiència– està plena de detalls que delaten l’artificialitat de la indumentària. Per exemple, els hipotètics missatges d’esperança que teòricament haurien escrit en el passat els habitants de la tenda de campanya. Tots del mateix color, multilingües, perfectament ubicats en el disseny i apel·lant a una poètica dramàtica que resulta ofensiva pels que pateixen i malviuen en els camps de refugiats. 

Antena 3, Cristina Pedroche i tot l’equip que forma part d’aquesta aberració televisiva protagonitzen un acte de cinisme. La retirada de la capa per exhibir el cos nu tapat només amb una mena d’ala garratibada de colom per enaltir la pau provocava vergonya aliena. I no per l’absència de roba, sinó perquè no hi ha acte més impúdic que l’exhibició de la ignorància i l’ús de la desgràcia aliena en benefici propi.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats