Dissabte al Col·lapse, Ricard Ustrell connectava amb el professor Frederic Vincent: “Professor Vincent, què tal? Bona nit!”, li deia després d’anunciar la videotrucada. Més tard, va rebre com a convidat el professor Xavier Sala i Martín. “Professor, què tal? Bona nit. Com estàs?” Interpel·lar els acadèmics amb el títol al davant és una mostra de respecte que posa en valor el seu coneixement. No fa gaires dies, Helena García Melero donava la benvinguda al catedràtic d’estructura econòmica seguint el mateix patró: “Professor Santiago Niño Becerra, bon dia i benvingut”. Amb el professor Josep Oliver, catedràtic emèrit d’economia, la presentadora li demostrava la mateixa deferència: “Professor Joan Oliver, un plaer gran que ens hagi acompanyat avui”. Ariadna Oltra fa el mateix: “Professor Arbós, gràcies per ser a Els matins”, li deia al catedràtic de dret constitucional de la UB. Al catedràtic Jordi Nieva de dret processal li donava la benvinguda amb un “Bon dia, professor. I gràcies per ser a Els matins avui”. I amb el catedràtic d’economia Guillem López Casasnovas fins i tot va fer un doblet de títols: “Doctor, professor, bon dia!”
Però, en general, a la televisió i a la vida quotidiana hi ha una tendència general a prescindir d’aquest tracte amb les catedràtiques que són entrevistades. Sempre hi ha excepcions, però sovint la manera de rebre-les és pel seu nom i cognom. “Concepció Patxot, bon dia!”, saludava Oltra després d’especificar que era catedràtica d’economia. A la taula del programa, quan dialogava amb Karina Gibert, catedràtica i directora de l’IDEA-UPC, no feia servir el “Professora Gibert”. I al Tot es mou la Melero s’acomiadava de la catedràtica de física atmosfèrica Carme Llasat amb un: “Gràcies, Carme”.
La tònica habitual demostra que a les dones acadèmiques costa més que se les interpel·li com a professores o doctores. Costa sentir “Professora Patxot, bon dia”, “Professora Sallés, bona nit” o “Professora Llasat, benvinguda”, mentre que en els homes surt de manera més espontània i és gairebé una tradició televisiva. En alguns casos, ja surt per inèrcia quan es diu el seu nom. Tampoc és fàcil trobar un “Doctora Freixes, què opina de...” o “Doctora Guibernau, què li semblen les dades...” És un símptoma clar i una herència de com el patriarcat ha monopolitzat l’àmbit acadèmic i, sobretot, el coneixement. Encara que les dones ja formin part de l’estructura universitària, per raons d’informalitat, pudor o oblit, als mitjans sovint no se’ls dona el mateix tracte acadèmic que es fa servir en els seus iguals masculins catedràtics. Segur que és un mecanisme inconscient, però estaria bé que la televisió pública uniformitzés el criteri sobre com referir-se als acadèmics i com tractar-los sense biaixos de gènere i que els presentadors fossin sensibles a aquest desequilibri. I no només per una qüestió sexista, sinó també per posar en valor el coneixement i la formació acadèmica. Els mitjans que més han integrat aquest tracte protocol·lari de respecte són, precisament, els de països que més valoren i potencien la recerca universitària.
