El sentiment de culpa de Mo Farah
Mo Farah, un dels millors atletes britànics, acaba de revelar a través d’un documental de la BBC que va arribar de petit al país sota una identitat falsa. La història ha impactat al país i ha aixecat polseguera política. Aquesta no era la versió que havia explicat fins ara. Mo Farah va ser víctima del tràfic infantil amb només nou anys, va viure atemorit sota xantatge i amenaces quan va arribar a Londres i va ser explotat treballant en el servei domèstic. Després d’anys de sentiment de culpa i angoixes pel fet d’estar amagant el seu passat, ha volgut descobrir el seu secret: “Vull explicar-ho perquè em vull sentir normal”, diu a l’inici de The real Mo Farah. L’atleta ha guanyat quatre ors olímpics representant el Regne Unit, va ser nomenat cavaller per la reina el 2017, té una dona anglesa i quatre fills. Més enllà de fer pública una història personal tràgica en els seus orígens, el documental li ha servit per reconstruir la seva identitat i alliberar-se d’una càrrega emocional que se li estava fent molt feixuga. The real Mo Farah és commovedor i catàrtic. Li permet completar un trencaclosques on algunes peces no encaixaven. De fet, és obvi que Mo Farah arrossega les seqüeles pròpies de les persones que han sigut víctimes del tràfic d’infants. Moltes de les situacions i temors que expressa connecten amb les del protagonista de la pel·lícula documental Flee, que va viure una experiència similar. Sent gèneres i històries diferents, Flee i The real Mo Farah tenen en comú el trauma i l’angoixa del secret.
Mo Farah, el nom amb el qual tothom coneix l’atleta, era el d’un altre noi que havia de viatjar en lloc seu quan era petit. No sap qui de la seva família el va abocar a aquest periple i ha volgut tornar a Somàlia per retrobar-se amb la seva mare i entendre-ho tot plegat. El documental l’ajuda en aquest procés, no exempt d'inquietuds.
El documental és subtil en molts aspectes. D’una banda, serveix per exercir certa pressió mediàtica al voltant del seu cas. I d’una altra, intenta llançar missatges a l’audiència. La imatge sovint mostra com Mo Farah porta al canell un braçalet amb la Union Jack, la bandera del Regne Unit, per subratllar el seu sentiment de pertinença al país. Farah obre el cor, parla amb sinceritat i exposa records i emocions, però, tot i la intensitat d’algunes escenes, es mostra tímid i contingut. El guió se centra en el seu cas individual i en les persones que el van ajudar, especialment a l’institut. Però The real Mo Farah fa inevitable reflexionar sobre les conclusions socials que es poden extreure de la seva història. El fet que regulés la seva situació al Regne Unit utilitzant un nom fals s’ha interpretat tècnicament com una manera fraudulenta d’obtenir la nacionalitat. El ministeri de l’Interior ha descartat deportar-lo però s’ha encès el debat al país sobre la manera de gestionar la immigració. Segurament, la sort de Mo Farah és la d'un entre un miler, però posa en evidència com, amb una xarxa de suport adequada, molts migrants poden integrar-se i, ves a saber, convertir-se en motiu d’orgull nacional.
