El programa Sálvame, el circ de les tardes de Telecinco que va ser clausurat aquest estiu per Mediaset, ha ressuscitat a Netflix. La plataforma ha rescatat una part de l’equip de l’ostracisme mediàtic. I ho ha fet portant a l’extrem el seu esperit de reality i utilitzant l’acomiadament com a part del relat. ¡Sálvese quien pueda! acull Belén Esteban, Terelu Campos, María Patiño, Kiko Matamoros, Lydia Lozano, Chelo García Cortés, Kiko Hernández i Víctor Sandoval i els fa viatjar fins a Miami per trobar feina. Els tres capítols que de moment s’han estrenat mantenen l’esperpent i el patetisme habitual que sempre ha caracteritzat aquest format. De moment, l’espectacle té l’artificialitat pròpia d’aquest gènere, encara que això sigui una paradoxa. Més que espontaneïtat, hi ha molta teatralitat desesperada dels protagonistes per exagerar la seva conducta i estimular l’eina principal i necessària: el conflicte. Quan agafen l’avió intenten embarcar com si fos una maleta una mena de púlpit que tenien al plató, contradient les ordres de l’hostessa. Busquen excuses constants per a la discussió entre ells i, en el suposat procés de trobar noves oportunitats laborals a les Amèriques, es fa evident que es falsegen trames perquè aportin un cert dramatisme al procés de selecció.
¡Sálvese quien pueda! s’aprofita del xoc cultural que suposa creuar l’Atlàntic i trobar feina en un mitjà amb unes altres inèrcies, famosos i costums. Piquen a la porta d’altres programes semblants a Sálvame i es relacionen amb els col·laboradors d’allà. La part còmica radica en fer partir els personatges de zero, que s’hagin de presentar com uns desconeguts. La variant dialectal llatina, molt influïda per la nomenclatura anglosaxona, deixa fora de joc els protagonistes. Ara els col·laboradors passen a dir-se panelistas. I un dels menyspreus recurrents és que els titllin de muppets, ninots com els de Barri Sèsam. Però la pronunciació genera confusió en Belén Esteban i Lydia Lozano: “¿Mopes? ¿Qué son mopes? ”
Un dels àmbits que també explota aquest reality és el de l’aspecte físic dels protagonistes. Mediaset ha marcat fortament l’estilisme d’uns personatges que, amb el temps, han esdevingut grotescos. Alguns han abusat de la cirurgia plàstica i uns altres s’han construït una imatge prefabricada a base de tones de maquillatge i perruqueria. El reality explota, per tant, la desconstrucció d’aquests col·laboradors: apareixen amb roba quotidiana, sense arreglar-se per a l’espectacle. S’estableix un joc entre el que passa davant i darrere el xou. En l’esperpent cal afegir-hi les lluites contra col·laboradors estrafolaris dels mitjans de Miami, amb una rivalitat cruel per aconseguir un lloc. “Cuando yo ingresé, vi al diablo. Los panelistas eran seis o siete diablos reales. Sus energías son realmente aterradoras ”, diu un dels col·laboradors que feia el càsting.
¡Sálvese quien pueda! és una caricatura grotesca d’un pseudofenomen migratori per trobar feina. Tot i que en aquesta representació tronada de Netflix, més que la cultura de l’esforç i la dignitat del treballador, hi ha la barra del vividor.
