'Salvados' rescata la veritat del 'Prestige'
El Salvados (La Sexta) ha sigut l’únic espai de televisió que ha aprofundit en el desastre del Prestige d’una manera exhaustiva. Que el presentador i director Fernando González Gonzo sigui gallec afegeix segurament als lògics arguments periodístics una motivació emocional extra amb el compromís informatiu i la necessitat d’analitzar el cas amb perspectiva. Dos programes amb molt bones entrevistes, múltiples versions enfrontades, periodistes experts que van cobrir la informació en el seu moment, les veus de la gent de Costa da Morte i un impacte final: la localització d’Apostolos Mangouras, el capità del petrolier enfonsat, de qui s’havia perdut el rastre.
La primera emissió, Prestige, el último viaje, intentava reconstruir tot l’operatiu per afrontar l’emergència amb alguns dels responsables implicats. Comptaven amb un capità i doctor en marina civil que servia de professional expert per donar una mirada externa però especialitzada del desastre. I van intervenir els qui aleshores eren un tripulant, el director de la Marina Mercant, el cap i el subcap d’inspecció i l’exconseller de Pesca del govern gallec. A través de les declaracions vam fer-nos una idea del joc d’ordres i el procediment que es va seguir. El programa va posar en evidència la gran distància entre les decisions, que obeïen a criteris estrictament polítics, i el punt de vista basat en els coneixements tècnics. I aquí és on es feia evident el despropòsit de la gestió, la manca de coordinació, els nyaps i altres idees inaudites que van portar el Prestige al desastre de les dimensions que coneixem. També van quedar al descobert les filigranes judicials, l’estratègia del cap de turc polític i l’abús de poder sobre el capità Mangouras. La mirada calidoscòpica que aconsegueix Salvados permetia a l’espectador conèixer les interioritats de l’enfonsament i la catàstrofe ecològica amb ordre i claredat. Gràcies a l’habilitat de Gonzo per la conversa, però també a la prepotència d’uns i la ingenuïtat d’altres, es descobria un nivell d’incompetència generalitzada en els responsables polítics digne d’alarma.
En el segon capítol, Tirando del hilo, el programa es va centrar en el fenomen Nunca Mais i la resposta social de la mà de l’actor Luis Tosar. I va aparèixer en escena Rodolfo Martín Villa, aleshores comissionat del govern espanyol. I naixia un nou relat: el de la campanya del PP i el Plan Galícia per pal·liar les conseqüències electorals del desastre. Hi ha instants delirants de descaradura política. El gran impacte arriba al final, amb un viatge a Grècia per intentar localitzar Mangouras sense saber si és viu o no. I potser no calia dir-li a aquell pobre home malalt que el donaven per mort. La fragilitat i temor de Mangouras afegia tristesa al desenllaç. Després de veure amb perspectiva la radiografia de la catàstrofe, més que les escasses declaracions d’aquell capità vell i abatut, era l’escena en conjunt la que ens feia treure conclusions als espectadors. No sobre el desastre sinó sobre el cinisme polític.
