Els preliminars televisius de l’acte d’investidura de Pedro Sánchez es van caracteritzar per un desplegament de mitjans a totes les cadenes que va proporcionar un compte enrere entretingut:
Diferència de decibels: El volum de les tertúlies servia per distingir ràpidament si era una cadena pública o privada en un primer zàping àgil. Un hipotètic crispòmetre també hauria servit per identificar ràpidament Antena 3 i Telecinco.
Imatges de recurs: Les públiques utilitzaven només esporàdicament les escenes de manifestacions violentes de les nits anteriors amb arguments justificats. Les privades, en canvi, n’abusaven i les feien aparèixer simultàniament amb la retransmissió en directe per potenciar aquest context de convulsió social.
La guerra de les fotografies: Com a imatges de recurs, als magazins matinals també es feien servir algunes fotografies d’aquests dies. La de Puigdemont amb Santos Cerdán sota el quadre de l’urna, Feijóo sota el rètol de "Help Spain"... Les posades en escena promogudes pels mateixos partits, amb aparença d’instantània espontània, estan resultant una eina eficaç no només a les xarxes socials.
L’arribada dels grups parlamentaris: La seva entrada al Congrés era el compte enrere perfecte. Esquadres de competició minuts abans del gran espectacle polític.
Els lapsus: Susanna Griso comentava que “las bases de Podemos, por cierto, avalan la amnistía”. I ràpidament els tertulians l’advertien: “¡No! ¡Avalan la investidura! Cuidado...” I Griso continuava: “Ergo, la amnistía”. L’evidència de com s’està enfocant la narrativa en algunes cadenes.
El protagonisme de l’autocar: Susanna Griso va fer un incís en l’entrevista a Margallo per ensenyar l’autocar d’Hazte Oír amb el lema "Sánchez traidor". Més tard, la pantalla tornava a posar èmfasi en l’autocar amb la imatge manipulada de Pedro Sánchez, convertit en Hitler.
El tomàquet de Telecinco: La mirada crítica, el magazín matinal d’Ana Terradillos, s’ha convertit en una mena d'Aquí hay tomate, on uns vídeos sensacionalistes, enregistrats amb la locució dramàtica dels programes de xafarderies, anaven creant un crescendo catastròfic: “Enseguida, ¡la investidura más polémica! ¡Más costosa! ¡Más explosiva!”, “¡Sánchez cede y habrá una Seguridad Social vasca y una solo para catalanes! ¿Un brindis al sol?” Exacerbaven contínuament la catalanofòbia i convertien l’acte d’investidura en una catàstrofe social i política.
El so simbòlic: A Telecinco, els grafismes que plasmaven els suposats canvis en els ministeris del govern de Pedro Sánchez es modificaven acompanyats del so d’una màquina escurabutxaques quan modifica la pantalla dels jocs d’atzar. Un so que lògicament tenim associat a l’atzar i els diners.
El cost de Puigdemont: La monetització de l’acord. Un dels plats forts del programa de Telecinco consistia en calcular el que costarà Puigdemont a l’erari públic: “Escoltas de Puigdemont. El gobierno paga. ¿Cuánto cuesta?”
Utilització dels sindicats policials: Les cadenes privades usen portaveus de sindicats de la policia o els Mossos com a fonts oficials dels cossos de seguretat i queden integrats en un relat ideològic.
