David Letterman entrevista Volodímir Zelenski en un episodi especial del seu programa a Netflix My next guest needs no introduction (No necesitan presentación en la versió en castellà). El xòuman nord-americà viatja fins a Kíiv per conèixer el president ucraïnès. Es troben a l’andana d’una estació de metro, on les escales automàtiques i les voltes dels túnels es converteixen en un plató improvisat, amb unes quantes cadires per a un públic reduït i el soroll de fons dels combois circulant. L’escena fon amb molta poètica el context bèl·lic amb el sentit de l’espectacle.
Letterman arriba a Ucraïna amb l’egocentrisme que li és habitual, i amb aquell supremacisme mediàtic que tot el que fa és per caprici. “M’agradaria conèixer aquest paio”, justifica a l'inici. Es mostra a ell mateix com un intrèpid viatger, carregant la bossa a l’espatlla com si anés sol pel món.
L’entrevista arrenca sense preliminars, obeint a la filosofia del títol del programa. Per variar, Letterman allarga la primera pregunta perquè sempre s’incorpora a ell mateix com a part de la temàtica. La realització manté les situacions d’espontaneïtat que genera la trobada. Hi ha problemes amb la traducció simultània i el mateix Zelenski li acaba col·locant bé l’orellera al presentador. El so d’una sirena interromp la conversa. El presentador li comenta que en qualsevol altra circumstància s’hauria sentit aterrit, però que amb ell està més tranquil. “De què ens avisava aquesta sirena?”, insisteix Letterman. “Malauradament he de dir que indica que la guerra ja està totalment normalitzada. Molts ucraïnesos ja ens hi hem acostumat. I dic malauradament perquè la guerra no hauria de ser mai normal. Estem tan acostumats a aquestes sirenes que de vegades les ignorem. [...] Per a mi les sirenes són un recordatori que la guerra no s’ha acabat. Les sirenes ens recorden que, en algun lloc del país, hi ha algú que està donant la vida per nosaltres”. El programa combina l’entrevista amb Zelenski amb converses amb ucraïnesos: el supervisor del sistema de ferrocarrils, una guia que li parla de l’impacte de la guerra a Kíiv, un humorista que segueix fent el seu espectacle... Zelenski i Letterman també comenten el passat com a comediant del president i reflexionen sobre com sobreviu l’humor en un context tan tràgic. El president ho justifica com “el desig de seguir vivint” i fins i tot li explica un acudit sobre la guerra.
Letterman li pregunta sobre la narrativa russa que “Ucraïna no existeix” i Zelenski desenvolupa la resposta. El president s’ha presentat a l’entrevista amb una dessuadora negra amb un rètol al pit. “I’m ukranian” s’hi llegeix en majúscules. La llegenda al jersei ens porta a l’essència de tot plegat. Qualsevol participació mediàtica no té tant a veure amb allò que puguis explicar com, senzillament, amb recordar al món el dret a existir.
