'Crims' per sopar, per dinar i per berenar

Dilluns, en prime time, TV3 ens proporciona la dosi setmanal de Crims, la gran addicció catalana, amb unes audiències i una fidelitat de rècord. Tot i la insistència dels creadors i dels seguidors per negar el sensacionalisme del programa, és obvi que aquesta estratègia s’ha anat incorporant en el tipus de relat. A poc a poc, incrementant-lo en petites dosis, subtilment, perquè els espectadors no ho notin. I ha funcionat. El sensacionalisme és pràcticament inherent al gènere del true crime. És un plantejament que busca atrapar l’espectador interpel·lant les seves emocions i els instints més bàsics. La narració es desvia lleugerament del to purament informatiu i cau en una entonació més impostada, que afegeix misteri. El relat és explicatiu però estrafet, posant èmfasi en detalls escabrosos com la situació en què es van trobar cossos, les eines utilitzades i el tipus de ferides que presentaven els cadàvers. Es força el suspens i s'estimula els aspectes que connecten amb allò més visceral. A través d’un paisatge sonor que afegeix cops sinistres, es crea un context d’inquietud i temor. A partir d’imatges tètriques es construeix una atmosfera visualment angoixant. Els plans de detall d’objectes insignificants com un got, un pom de porta, una aixeta o el volant d’un cotxe justament tenen la intenció d’ampliar la dimensió d’allò que sembla irrellevant concentrant la inquietud i dilatant-la, per enganyar la percepció de la realitat. L’absència de sang no és sinònim d’absència de sensacionalisme. Perquè el sensacionalisme és un tipus de relat i no una imatge concreta.

L’eficàcia d’aquest tipus de narració explica aquest interès massiu per històries passades que no tenen una repercussió social directa ni indirecta en la nostra vida. Per aquest motiu, Crims s’ha anat allargassant com un xiclet fins al punt que cada història necessita dos episodis.

Però la cadena, amb la voluntat d’esprémer al màxim el rèdit de Crims, ja no només es conforma amb servir-nos-el per sopar. L’endemà dimarts continuem mastegant sang i fetge. Al Tot es mou, com que no n’hi ha prou amb la secció de successos, a l’hora de dinar Helena Garcia Melero acaba el programa repassant el cas de Crims del dia anterior. Recorden la història, els detalls i els protagonistes i fins i tot entrevisten algun dels participants en el capítol del dia abans. I això no és tot. A l’hora de berenar, al Planta baixa, Agnès Marquès arrenca dedicant vint minuts a revisar el mateix episodi amb els seus col·laboradors, recuperant imatges, teoritzant sobre possibles hipòtesis i tornant a recordar a l’audiència els detalls del cas. Amb la dificultat afegida que quan es tracta de la primera part d’una història han d’anar alerta a fer espòilers. “If it bleeds, it leads”, diu el clàssic del periodisme anglosaxó. Si sagna, ven. I això és el que fa TV3 amb l’excusa de les sinergies de programació. Allargar l’hemorràgia, dessagnar al màxim cada cadàver per passar el rasclet. Captar nous addictes en benefici de la quota de pantalla.