Quan l'avi és un criminal
“Com es gestiona que el teu avi, que el teu pare, hagi sigut un criminal? Com es digereix la vergonya de ser la neta d’un feixista sense escrúpols?” Amb aquestes dues preguntes Montserrat Armengou presentava el Sense ficció d’aquesta setmana dedicat a l’espia Pedro Urraca. Durant la dictadura de Franco, va ser el policia responsable de comandar l’operatiu per eliminar les principals autoritats de la República mentre eren a l’exili. Va ser l’autor de la detenció de Lluís Companys, que setmanes més tard acabaria amb el seu afusellament.
Urraca, caçador de rojos és un documental que contribueix a completar els fets ocorreguts durant la dictadura. Però ho fa des d’una perspectiva diferent de l’habitual en les produccions de caràcter històric. Descobrim la figura del personatge sinistre a través del trauma i la vergonya que comporta per als seus descendents. Loreto Urraca va assabentar-se de qui era realment el seu avi llegint un reportatge al diari. I lluny d’intentar amagar-ho va decidir investigar el personatge amb profunditat per desempallegar-se del pes simbòlic del seu cognom. El documental utilitza els camins que va emprendre Loreto Urraca per informar-se i així es va perfilant la maldat del protagonista. Més enllà d’experts i analistes, es posa el focus en els parents. Intervé un nebot i es recupera l’entrevista que se li va fer al fill d’Urraca, el pare de la Loreto, en el documental El meu nom és Druillet, de Montserrat Besses.
La història familiar permet acostar-nos a Pedro Urraca d’una manera insòlita, perquè l’espectador troba relació entre els fets de què va ser responsable i una actitud personal abjecta que va afectar els seus parents directes. El record de trobades familiars que es van tornar incòmodes i tenses i l’observació propera d’una conducta anòmala feien que empatitzessis amb uns familiars que no van tenir cap culpa dels actes del seu avantpassat: els perceps com a víctimes i en cap cas com a còmplices.
La conversa entre Loreto Urraca i Verónica Estay, neboda de Miguel Estay, condemnat per crims de lesa humanitat a Xile, és un dels moments més interessants i colpidors del documental. Comparteixen el pes del cognom i la necessitat de trencar amb la història familiar que han heretat. “Nos toca a nosotros hacer ese trabajo sucio pero que puede aportar algo para que no se repita, porque entendiendo los mecanismos psíquicos, sociales y familiares que los llevaron a eso podemos evitar que en las mismas condiciones se reproduzca esto”, diu Estay.
El documental recorda una altra producció magnífica que vam veure també al Sense ficció el 2012, Els fills de Hitler. Un documental israelià que parlava amb els descendents directes dels nazis: Höss, Himmler, Göring, Göth... i l’horror que els estava suposant conviure amb el pes de les atrocitats dels seus pares i avis. En el cas d’Urraca i Estay, però, hi detectes la capacitat de transformar el dolor en voluntat de reparació.
