Cristòfol Colom i el joc de les cadires

Dissabte a la nit, per commemorar el Dia de la Hispanitat, La 1 va emetre un documental per aclarir l’origen de Cristòfol Colom. Colón ADN. Su verdadero origen és fruit del seguiment d’una investigació de caràcter genètic liderada pel catedràtic de medicina legal i forense José Antonio Lorente, de la Universitat de Granada. El documental, a mig camí entre el true crime i el thriller històric, és el resultat de més de vint anys d’anàlisis d’ADN i exhumacions de cadàvers. De fet, la recerca, més que intentar trobar l’origen de Cristòfol Colom, el que fa és descartar teories. De les vint-i-cinc que s’han arribat a aventurar, posen a prova les procedències més plausibles: la castellana, les dues portugueses, la gallega, la mallorquina, la navarresa i la jueva.

Deixant de banda si la investigació segueix els protocols acadèmics o si els procediments tenen la solidesa que prometen, com a programa de televisió Colón ADN va ser addictiu. Van personificar cadascuna de les teories per intensificar l’emocionalitat darrere de cada hipòtesi, convidant els seus defensors a argumentar la seva tesi i, posteriorment, a escoltar el veredicte. També van saber crear expectativa i suspens: “Lo que descubrimos después nos sorprendió”, van repetint de tant en tant els responsables de la investigació per incrementar l’emoció de les seves troballes. En el documental s’inclouen les imatges dels diferents treballs d’exhumació per mostrar la complexitat dels operatius. Grues aixecant lloses de pedra que feia segles que no es movien, arqueòlogues esmunyint-se dins les tombes per arreplegar ossos, desconcert davant l’absència de restes humanes en criptes centenàries... Tot plegat té un component lleugerament dramàtic.

És molt simptomàtic el neguit de determinats testimonis a l’hora de confirmar el seu vincle amb Cristòfol Colom. Per a ells, esdevé gairebé una qüestió d’honor. Poder demostrar científicament la connexió familiar o geogràfica amb el descobridor d’Amèrica esdevé un assumpte de prestigi social. I en aquest sentit, el documental desenvolupa una estratègia entre còmica i sàdica, força divertida per a l’espectador. Col·loquen vuit cadires, una per a cadascun dels defensors de les diferents teories, com si fos un joc cruel. El catedràtic José Antonio Lorente els va cridant un a un i els notifica que ja té el resultat de les proves genètiques i que són concloents. Tots se l’escolten amb il·lusió. Lorente els dona un sobre, els hi fa obrir, els convida a consultar el resultat de les anàlisis i, en un gir inesperat per a ells, finalment els comunica que la seva hipòtesi ha estat refutada. La càmera es recrea en la cara de decepció i derrota que els queda. Només l’últim rep una bona notícia, amb matisos i peròs.

Les crítiques d’acadèmics i experts a aquest procés d’investigació han estat múltiples i aferrissades. Potser científicament no té prou solidesa, però com a programa de televisió, sens dubte aconsegueixen fer un bon espectacle d’una qüestió més aviat feixuga.