El costat més fosc de Terenci Moix

Filmin ha estrenat una sèrie documental que aprofundeix en la trajectòria personal de l’escriptor Terenci Moix, mort fa vint anys. Terenci Moix: la fabulación infinita és una producció una mica irregular i descompensada que en alguns moments peca d’unes recreacions i representacions simbòliques una mica efectistes que et distancien de la història. Però, d’altra banda, compta amb molt bons testimonis per fer el retrat: familiars, amics i exparelles. Tots els entrevistats no només parlen des de l’estima i el coneixement més íntim del protagonista absent sinó des d’una capacitat d’anàlisi i eloqüència que permeten un retrat molt honest: des de la genialitat de Terenci a la seva part més fosca i complexa.

Hi ha tres persones que esdevenen claus en el relat. La guionista Anaïs Schaaff, la fotògrafa Colita i, per descomptat, algú que esdevé determinant en el dibuix complet de l’escriptor: l’actor Enric Majó, parella durant catorze anys de Moix. Amb elegància i serenitat, passa de recordar els primers mesos d’enamorament i convivència feliç a relatar anys de dolor i angoixa. Majó explica amb molta claredat com va ser víctima d’un company sentimental manipulador, que el controlava emocionalment. No és habitual sentir un home parlant d’una manera tan sincera sobre aspectes tan íntims, i resulta commovedor. Hi ha moments en què, d’una manera molt discreta, Majó s’emociona recordant anècdotes o estones de convivència amb la colla d’amics que envoltaven en Terenci. Instants de felicitat que després va perdre de manera abrupta i injusta al ser expulsat d’aquell cercle d’amics. 

Terenci Moix: la fabulación infinita permet una lectura que va més enllà de les declaracions explícites sobre l’escriptor. Retrata també amb imatges el narcisisme de Moix, amb tot el que comporta. Des del seductor més irresistible al manipulador de manual. El melodrama de l’escriptor amenaçant de suïcidar-se tràgicament tancat en un armari mentre tots els amics s’aguantaven el riure conscients de la seva teatralitat és un dels fragments més destacables de la sèrie. Les anàlisis de Colita, despullades de qualsevol impostura, són també sensacionals.

L’últim capítol té la capacitat de mostrar una nova capa d’intimitat de Moix a través dels vídeos domèstics de la seva darrera parella, un noi trenta anys més jove que va topar amb les reticències més evidents del grup d’amics. Un personatge peculiar a qui el desig de ser reconegut públicament com a amant de Moix li acaba jugant fins i tot en contra. Les filmacions que aporta parlen sense necessitat d’afegir-hi una descripció, i delaten també una certa decadència de l’escriptor. 

Terenci Moix: la fabulación infinita atrapa, com a retrat d’un personatge i també d’una època. Però l’anàlisi de la seva obra queda en un pla gairebé accessori, segurament de manera injusta. Potser és simptomàtic. Fins i tot després de mort, l’ego superlatiu de Moix ha acabat devorant la seva dimensió com a escriptor.