Converteixen en decorat les dones desolades
Unes de les imatges televisives més colpidores de les últimes hores s’han produït arran de l’assassinat masclista d’una dona, la Raquel, a la localitat d’Alzira. L’atrinxerament per part de l’exparella dins de casa seva, amb la víctima segrestada, va permetre que la germana, les amigues i les veïnes estiguessin a prop del lloc de la tragèdia quan l’home la va matar. Eren a fora al carrer, ansioses, esperant que la situació es pogués resoldre. Les càmeres de televisió van captar la commoció profunda de tot el grup de dones en el moment que s’assabenten de l’assassinat. Lògicament, ploraven i s’abraçaven, desolades pel dolor i la ràbia. Una escena dramàtica que algunes cadenes han aprofitat d’una manera crua. En els magazins matinals s’hi recreaven. A El programa del verano, a Telecinco, fins i tot van utilitzar la gravació com a esquer per anar a publicitat, prometent que comentarien el cas a la tornada dels anuncis. Hi afegien música d’acció i potenciaven el drama manipulant les imatges. Feien flaixos amb els primers plans de les dones consternades, ampliaven el so del seu plor. Afegien imatges de les cintes policials encerclant la zona del crim. Aquell grup de dones, angoixades per com acabaria aquell atrinxerament, van quedar desproveïdes de la intimitat que demana el desconsol. La germana plorava desesperada mentre una càmera l’observava. Les televisions i, de retruc, els espectadors, han normalitzat tant la retransmissió de les catàstrofes que s’ha perdut la perspectiva. Les rutines informatives que s’han creat al voltant de la violència masclista, amb un component important d’espectacle, han convertit en lògica i quotidiana la desesperació, però no el sentiment real. Per a la televisió són només escenes dramàtiques que omplen en bucle els programes. Només són material de treball.
Els informatius de les televisions públiques van evitar mostrar aquestes escenes. L’endemà de l’assassinat, en l’acte del minut de silenci, els espais de notícies van recollir declaracions de la germana, les amigues i les veïnes on, amb més serenitat, advertien que la víctima mai va pensar que el seu exmarit seria capaç de fer-li mal. I ho subratllaven per si aquella informació podia servir a alguna altra dona per protegir-se. Aquestes imatges sí que tenien un valor periodístic. Tenien una funció social més enllà del drama. Però la resta de magazins insistien en les dones en xoc, colpides pels esdeveniments, sense que poguessin articular una paraula. Hi ha una certa tradició audiovisual a Espanya en la captació dels drames col·lectius i les catarsis compartides. Serveixen per explicar sense paraules el desastre. La televisió construeix l’escena, la difon, però la desproveeix de significat i de sensibilitat. Eren dones que acabaven de saber, davant de les càmeres, que una persona que estimaven havia estat assassinada. I les van convertir en un simple i útil decorat complementari d’un altre crim masclista que s’afegeix a la llista.
