El gran esperpent televisiu de l’agost és el cas de Daniel Sancho, el xef espanyol que hauria assassinat i desmembrat Edwin Arrieta, un cirurgià estètic colombià que compartia amb ell un viatge a Tailàndia. Ja fa una setmana del crim i les televisions espanyoles s’hi han abocat de ple mantenint uns patrons narratius comuns.
Recreació visual en l’assassí. L’aspecte físic de Sancho és un factor clau. Jove, atlètic, estètica surfera i impressió d’una economia folgada. L’aparença del “noi perfecte” i l’horror dels seus actes tenen un component morbós afegit.
La dualitat del paisatge. Les imatges de Sancho declarant en banyador, gorra i ulleres de sol mentre remulla els peus a la platja és inaudita en un context delictiu. També les escenes d’un resort tropical de luxe com a entorn del crim. Un destí turístic paradisíac i, a la vegada, un país amb un règim polític i judicial fosc i complex. L’existència de la pena de mort i les presons amb els interns en condicions inhumanes afegeix sensacionalisme i dramatisme al relat.
Debat escabrós. Tot i que les característiques de l’assassinat i les proves de la investigació són força concloents, el cas ha derivat en la tertulianització. Col·laboradors inexperts en medicina forense qüestionen el temps que cal invertir en desmembrar un cadàver o netejar una habitació plena de sang. D’altra banda, hi ha una evident condescendència amb l’assassí confés pel fet de tractar-se del fill d’un famós actor.
Elements narratius subliminars. “Daniel Sancho salta, Daniel Sancho grita. Veinticuatro horas después que el colombiano perdiera la vida, Daniel Sancho, feliz en Tailandia”, diu la veu en off d’un reportatge mentre mostren fotografies en actitud sensual de l’acusat. També es fan al·lusions implícites i insinuacions a un determinat tipus de turisme sexual i a aspectes de la relació entre els protagonistes. S’insisteix en preguntar a diversos testimonis que van veure Sancho si anava acompanyat d’homes o de dones. S’assisteix a un gimnàs de muai thai, esport practicat per l’acusat, per explicar el poder letal d’aquest art marcial.
Detalls ficcionats. Alguns reportatges han recreat el procés de compra de ganivets i l’operació de neteja de l’escena del crim. Les imatges es combinen amb gravacions reals de les càmeres de seguretat que demostren la implicació de Sancho en el cas.
Sensacionalisme cruel. A Telecinco, un reporter connectava des d’un abocador on haurien trobat parts del cos del cadàver. Hi treballa gent molt jove destriant les deixalles amb les mans. “Encima de trabajar en estas condiciones, lo hacen sin dejar de sonreír”, diu el reporter. La càmera fa plans detall dels sacs plens de mosques i dels rostres dels treballadors. “Trabajan por un euro la hora”, comenta mentre els assenyala amb el micròfon i explica el que haurien trobat dins d’una bossa.
El cas Sancho no és només una història escabrosa en un context exòtic. També possibilita un relat amb l’afegit d’estigmes per raons de raça, sexualitat i cultura que tant agrada a tertulians i presentadors dels magazins de les teles privades.
