Candela Peña està de premi a 'El caso Asunta'
Netflix acaba d’estrenar una de les sèries que tindran més impacte de la plataforma en les pròximes setmanes. És El caso Asunta, la ficció que recrea la investigació i el judici de l’assassinat de la nena Asunta Basterra a mans dels seus pares, Rosario Porto i Alfonso Basterra. Per als espectadors que el 2013 seguissin el cas, la sèrie servirà per entendre la part menys mediàtica, que és on s’amaguen més respostes. I per als que no van parar atenció a aquesta història, descobriran una trama basada en fets reals que enganxa. El caso Asunta se suma a l’afició de Netflix pel true crime tot i que, aquesta vegada, lluny de caure en l’especulació morbosa d’altres assassinats d’impacte com El cuerpo en llamas, se cenyeixen als fets i les dades des del respecte cap als personatges. És obvi que la sèrie no està exempta d’un component voyeurístic. La història de la família Basterra Porto és molt bèstia però el relat que se’n fa a Netflix no és cruel. Els creadors no s’han llançat sobre la història amb una serra elèctrica per extreure’n les vísceres sinó que s’hi han apropat amb bisturí per disseccionar amb cura què va portar el matrimoni a matar la seva filla.
El que és indiscutible de El caso Asunta és el treball actoral, començant per la interpretació digna de premi de l’actriu Candela Peña fent de mare de l’Asunta. Era fàcil caure en una caricatura. Però l’actriu construeix magistralment un personatge complex i sorprenent. Una dona que fa equilibris entre la ingenuïtat i la bogeria, l’ansietat i l’atordiment narcòtic, la manipulació i la desesperació, la farsa i la immaduresa, la maldat i la inconsciència. Tristán Ulloa en el paper d’Alfonso Basterra està impecable, però Candela Peña és la clau de l’èxit. Només cal veure l’arrencada de la sèrie, on es recrea una entrevista televisiva real que es va fer a la parella just quan havien adoptat la seva filla. Només aquests pocs segons d’introducció anticipen la qualitat del que veurem. El paper de Candela Peña és important, a més, perquè té a veure amb el punt de vista narratiu. Totes les proves assenyalaven el matrimoni, i malgrat tot, els guionistes han optat perquè els seus personatges es mantinguin en la seva innocència per assegurar la solidesa del relat i, sobretot, la seva complexitat psicològica. “Les coses que no es diuen no passen”, diu el personatge de Rosario Porto a la policia. La sèrie no es mulla però orienta, i, molt hàbilment, incita l’espectador a interpretar conductes i treure conclusions.
El caso Asunta, de sis capítols, és exigent a tots nivells: guió, direcció, producció, ambientació, realització, fotografia... Però no des de l’artifici, sinó des de la sensibilitat i la constància d’una mirada atenta amb els detalls. Com a true crime basat en fets reals s’ajusta a les etapes de la denúncia, investigació, i, en els dos últims capítols, judici i sentència. Els salts temporals al passat permeten la reconstrucció de fets importants on la nena és pràcticament irrellevant. El focus està sempre posat sobre els pares i la seva conducta. La càmera esdevé un ull que observa de manera escrutadora i gens innocent, que delata els protagonistes. L’impacte d’aquest cas sòrdid radica en el fet que es tractava d’una família aparentment normal. “Jo l’únic que volia era ser feliç”, diu el personatge de Rosario Porto. La sèrie sap aprofundir en les escletxes on res no és ni normal ni feliç.
