Una altra nit de Cap d'Any en què les presentadores continuen congelant-se de fred. Un despropòsit que es repeteix incomprensiblement. Deu ser una opció voluntària de les protagonistes, influïdes per la imatge que la televisió ha perpetuat. Assumeixen que la seva tasca inclou ser un cos que ha d’exhibir-se i glaçar-se, en comptes de prioritzar la seva feina. Hores abans de les campanades, Tomàs Molina informava del fred que faria a la nit i la necessitat d’abrigar-se bé. Al Telenotícies migdia vèiem l’assaig de Laura Escanes i Miki Núñez. Ella anava ben abrigada amb un gec pelut. Però a l’hora de la veritat Escanes duia una capa daurada sense mànigues més lluent que confortable que jugava amb l’efecte sorpresa del vestit, emulant l’estratègia Pedroche. Només faltava això. L’obligava a mantenir els braços amagats, com si no els hagués de necessitar, limitant la funcionalitat. Arribat el moment decisiu, descobria el seu vestit, gens preparat per a la temperatura gèlida de Montjuïc. A la resta de cadenes passava el mateix. Lalachus, a La 1, sense mànigues, reivindicava els cossos que divergeixen de l’hegemonia televisiva. Però, així i tot, també es va pelar de fred. A Antena 3, una altra vegada vam ser testimonis de l’esperpent de Cristina Pedroche, amb el plomall al cap i el vestit de pedreria feta de la seva llet materna. Una excentricitat per a butxaques privilegiades no exempta de peatge promocional. Un nou model que tornava a limitar els seus moviments i la convertia en una escultura. Com sempre, va dissimular la seva funció de dona objecte emparant-se amb gran afectació a tota mena d’iniciatives solidàries. El missatge perdia la força, amb aquella posada en escena. La nit de Cap d'Any, la televisió redueix les dones a una qüestió corporal i física, a la imposició d’ensenyar la pell del seu cos, al deure de treballar en condicions inclements. ¿Quin és el problema d’anar abrigades? ¿Us imagineu els homes amb tirants anunciant els quarts? ¿Les dones que no mostren la pell del cos (com fan els homes) no són vàlides com a presentadores?
A nivell d’espectacle, TV3 va ser un déjà-vu. Inaudit que la megafonia de l’Ajuntament es trepitgés amb el so de TV3 i acabés provocant un missatge confús que va aixafar una mica la guitarra. El guió el van amenitzar amb coqueteig i carrincloneria típica i tòpica. A La 1, David Broncano i Lalachus van fer la festa del megàfon i el timbal, intranscendent i improvisat, que és l’espai en el qual Televisió Espanyola ha decidit instal·lar-se amb la seva gallina dels ous d’or. Un Broncano poc esforçat que va donar un aire de renovació a una cadena que per Cap d'Any vivia de l’encarcarament tronat. Les campanades de Mediaset van ser insignificants, amb Blanca Romero i Ion Aramendi. Van resignar-se a regalar la nit a la competència sense complicar-se gaire la vida. La Sexta, amb Dani Mateo i Cristina Pardo, van assumir el rol de l’humor impostat.
TV3 no acaba de trobar el què, la nit de Cap d'Any abans de les campanades: estem fins al capdamunt dels refregits del Polònia. TVE s’ho treballa una mica més amb l’especial de José Mota, que té tot l’any per preparar-lo. La seva Operación IA IA Oh intentava ser incisiva i repartir a tort i a dret, especialment a la classe política, tot i que molts esquetxos morien abans d’arribar al final. La 2 va optar per un Cachitos de revival recuperant els grups que van triomfar als noranta. S’activava la nostàlgia, però també la curiositat de veure els estralls del pas dels anys en els cantants que, trenta anys més envellits, tornaven a pujar a l’escenari. Les actuacions musicals de la nit a les cadenes privades van ser, com cada any, una xaronada depriment.
Desitgem que el 2025 sigui molt millor del que augura, televisivament, la nit de Cap d'Any.
