La nit de Sant Esteve, Andreu Buenafuente va tornar a TV3. Curraràs era un monòleg per repassar el 2022. El títol és un joc semàntic una mica agafat pels pèls per connectar el programa amb un dels grans èxits de la temporada, la pel·lícula Alcarràs de Carla Simón. Els anuncis per promocionar-lo, amb l’humorista pintant préssecs al mig del camp, servien d’esquer per a un dels especials que més expectativa ha generat enguany. I l’audiència ha respost. 594.000 espectadors i un 28,4% de quota. Unes xifres que demostren la il·lusió de l’audiència pel retorn del fill pròdig de la cadena.
El monòleg, de gairebé una hora de durada i enregistrat al Teatre de la Llotja de Lleida, ho tocava tot: el Procés, la degradació de la política, el Barça i les seves palanques, l’espionatge de Pegasus, la inflació, el túnel de les Glòries, Elon Musk, la mort de la reina d’Anglaterra, la guerra d’Ucraïna, el Mundial de Qatar i una corrua de notícies que se succeïen amb fluïdesa. Sovint, el que grinyola en aquests soliloquis esquitxats de temàtiques tan diverses són els canvis d’un tema a l'altre. El talent dels guionistes es notava en la capacitat de suavitzar les transicions i que semblin espontànies. Buenafuente va tirar d’ofici. La veterania li ha donat una naturalitat en els monòlegs que és molt difícil de trobar en altres humoristes. La majoria, a l’hora de declamar, s’expressen amb una intensitat postissa. Buenafuente ho fa desimbolt i sense pressa. No li fan por les pauses, parla des de la tranquil·litat, s’ajuda de les expressions facials i del llenguatge corporal i fa girs en l’entonació que incrementen la comicitat de l’instant. Realització i ambientació hi van ajudar. El guió en alguns moments buscava la claca fàcil però era hàbil. I les dosis d’ironia eren un valor segur. L’humorista feia notar que la llei de la memòria històrica hagués trigat quaranta anys. “¿I si ens hem precipitat?”, deia foteta. En d’altres deixava la conya en el punt just perquè l’espectador l’acabés. A l’inici, reflexionant sobre els retorns, apuntava que les dues personalitats que tenien pendent tornar a Catalunya eren Puigdemont i Messi. I insinuava amb murrieria a l’audiència una dicotomia: “Imagineu-vos que només pogués tornar un dels dos...”, proposant una tria que només plantejar-la ja generava una rialla.
Els dards humorístics van estar molt repartits i ningú en va sortir malferit. Tot i que l’humor de Buenafuente no s’ha caracteritzat mai per la duresa ni la destralada. Ha sigut sempre més de la crítica sorneguera, l’elegància foteta i l’acidesa amanida amb un somriure. I li va funcionar. Amb qui més es va acarnissar va ser amb el rei emèrit, que s’ha convertit en el blanc més fàcil dels humoristes en general.
Buenafuente es va acomiadar de l’audiència amb un “Fins l’any que ve!” que feia il·lusió. El seu monòleg per tancar l’any es pot convertir en una tradició de la cadena. Ara bé, si es tracta de currar, com el títol indicava, estaria bé que la visita a TV3 fos més sovintejada i habitual. Els espectadors és obvi que en tenen ganes i la tele ho necessita.
