“La misma mierda, con otro nombre”, així definia David Broncano La Revuelta, el seu programa de La 1. No hi pot haver una definició més precisa de la nova versió de La Resistencia que ja fa anys que funcionava a Movistar+. L’espectacle que té el propòsit de lluitar contra El Hormiguero va arrencar dilluns al vespre amb un assortit de banderes espanyoles, –dues a la careta de presentació–, el bombo del Manolo per animar la claca i unes bones dosis de “lolololololo” com si fos un partit de futbol. La Revuelta és el que era: el festival del matxirul·lisme on quatre amics es riuen les gràcies els uns als altres, mantenint un esperit canalla que fa flaire de crisi dels quaranta –i dels cinquanta–. Els quaranta són els nou disset a l’entreteniment televisiu, públic i privat. La Revuelta és una mena de Mojo Dojo Casa House com la del Ken a la pel·lícula de la Barbie. Mocadors lligats al cap, camperes, camises d’estil caribeny, vambes per córrer maratons i una decoració amb rampoines decoratives que semblen comprades al Wallapop. Les dones són l’excepció i la comparsa. Broncano i els seus col·legues es parlen a crits la major part del temps, fan ús de l'ejque més castís i es llencen brometes internes per construir aquesta mena de banda exclusiva de gamberrets. És una qüestió aspiracional. Bona part de platea els hi riu les gràcies com si anhelessin formar part de la colla.
Ara bé, aquest prodigi de la televisió que ens han fet creure que és La Revuelta és ràdio. Una vegada més, et pots tornar a posar d’esquena a la pantalla que no et perds res. A El Hormiguero intenten que passin coses. A La Revuelta es tracta de construir un clima. L’espectador sembla que els importi més aviat poc, perquè l’equip va a la seva cultivant el teatret de l’amistat. No van convidar una celebritat de gran impacte per la primera emissió. Van escollir Aitor Francesena, un campió del món de surf invident que es va adaptar a la perfecció a l’humor de l’equip. David Broncano va plantejar un inici que servís per rebatre amb sarcasme les crítiques sobre els vincles polítics i el cost del programa, intentant investigar els límits (i la resistència) del mitjà i posar-los a prova. A TVE, grinyola. I confirma la degradació de la vocació de servei públic.
Mentrestant, a Antena 3, Pablo Motos va afrontar el primer dia de competició televisiva, amb un servilisme extrem. Va convidar Victoria Federica, neta del rei emèrit i filla de la Infanta Elena. Hi va anar en tant que influencer, convertint la petita Borbó en una mena d’amiga trapella, que posa petards a les cigarretes dels amics. És significativa l’afició a la pólvora de la monarquia espanyola. El dia que els informatius explicaven la notícia de la fundació que el rei Joan Carles ha creat a Abu Dhabi per transferir l’herència a les seves filles, El Hormiguero ho celebrava bufant les espelmes amb la Vic, el diminutiu que feia servir Motos per exhibir la seva familiaritat amb la corona. De la rivalitat entre els dos programes en sortirà molta audiència, però no podem ser gaire optimistes en la riquesa de continguts.
