Netflix acaba d’estrenar Manual para señoritas, una comedieta d’època romàntico-carrinclona que imita Los Bridgerton, tant en la forma com en el contingut. En aquesta versió, la protagonista és la Señorita Bianda, una jove que es guanya la vida fent de dama de companyia de noietes en edat de casar-se per garantir que els homes que escullen respectaran el seu honor. Un vidu la contractarà per gestionar la vida sentimental de les seves tres filles. I un fillol ociós serà l’últim en discòrdia en tota mena de triangulacions i embolics eròtico-festius. Ara bé, si algú espera veure els culs, els pits, les exhalacions de plaer i les cavalcades intenses dins dels carruatges, que no es faci il·lusions perquè aquest Manual para señoritas és força més pudorós que la seva referent nord-americana. Aquesta sèrie té els efluvis de la literatura de Benito Pérez Galdós, amb intrigues matrimonials, discussions entre germanes, conflictes reputacionals i estratègies per mantenir l’estatus. Un còctel mal barrejat de Fortunata y Jacinta, La de Bringas i Tormento. Com és habitual en aquest tipus d’arguments, es busca el diàleg enginyós, el sarcasme picantó, la coqueteria trapella i el decòrum impostat. Ara bé, les trames són extremadament previsibles i busca seduir l’audiència més adotzenada pel pessigolleig dels flirtejos que no pas per l’esperit crític i l’audàcia per construir conflictes.
El context d’època no té cap rigor i, respecte a Los Brigerton, no s’han atrevit a dibuixar una societat tan imaginàriament diversa i multiracial. Tampoc han gosat fer ús de la mateixa disbauxa sexual, sinó que s’han limitat a la insinuació i la convenció, amb alguna pinzellada de lesbianisme per semblar més atrevits. Això sí, mentre en Los Bridgerton originals era molt difícil que les dones es quedessin embarassades per garantir un espectacle amb el màxim de còpules possibles, al Manual para señoritas la punteria és precipitada, i la fertilitat, extrema. És gairebé una advertència de càstig per a dames eixelebrades.
On la còpia és més ajustada és en l’ambientació i el plantejament fílmic. Es recorre a l’artificialitat de jardins barrocs i parcs d’un verd intens atapeïts de buguenvíl·lees, amb laberints i arbustos en forma de cor. Per a les mansions majestuoses fan ús de l’arquitectura modernista, retocant els diferents edificis de l’Hospital de Sant Pau fins a convertir-los en magnífiques cases del centre d’una ciutat imaginària d’aire aristocràtic madrileny, o convertint la capella del cementiri de l’Almudena en una càlida llar de somni. Tot, passat per l’esplendorós filtre digital, fins a convertir la sèrie en una imitació barateta per entretenir damisel·les.
El que fa mandra torna a ser el pretext de les sèries d’època amb música contemporània per vendre’ns el sexisme més tronat i caspós com una forma eròtica i emocionant de relacionar-se. En un context social com el que vivim ara, aquest Manual para señoritas sembla la producció ideal de l’extrema dreta per convèncer l’audiència femenina acrítica de les virtuts del conservadorisme.
