Netflix acaba d’estrenar la primera part de la tercera temporada de Bridgerton, el drama romàntic pseudovictorià. Quatre episodis que anticipen una segona part eròtico-festiva on s’ha filtrat que la parella protagonista fins i tot ha trencat mobles rodant les escenes de sexe. Sens dubte, el reclam que tots els fans de la sèrie estaven esperant. Però la mateixa sèrie sembla haver-se aprofitat de l’efecte Bridgerton dels seus inicis per oferir una versió encara més bàsica i fàcil per viure de rendes. Cria fama i posa’t a jeure.
Bridgerton no ha sigut mai una bona sèrie en termes de qualitat narrativa i audiovisual. Tampoc pretenia ser-ho. Era una adaptació de les novel·letes romàntiques de Julia Quinn, farcides de sexe i passió i relacions tòxiques emparades en els codis relacionals del segle XIX. La creadora Shonda Rhimes buscava, intencionadament, un drama popular i llaminer, embolicat d’estratègies visuals disruptives i valentes, que cridaven l’atenció. En la primera temporada va trobar en el culet del duc de Hastings el caramelet que va despertar l’emoció col·lectiva a TikTok. I Bridgerton es va convertir en un fenomen.
Hem de tenir en compte, també, el context en què va néixer la sèrie. La primera temporada es va estrenar a finals de desembre del 2020, en un hivern molt fred on encara arrossegàvem les seqüeles emocionals del confinament més estricte. Bridgerton va ser una finestra acolorida, passada de rosca, tòrrida, absurda, irreverent i desenfadada que va estimular una audiència saturada de produccions que es devoraven per inèrcia per compensar l’avorriment. Bridgerton apel·lava als instints primaris. Ni rigors històrics ni missatges transcendents. Tampoc cap cant al feminisme, ans al contrari. Una droga evasiva i excitant per a uns espectadors atordits i embafats que havien perdut la il·lusió. Bridgerton era, i continua sent, una sèrie on les dones són com eugues que competeixen per trobar el seu semental abans no sigui massa tard. Pits comprimits en vestits acolorits, mansions amb glicines a la porta, sexe enmig de la claror de les espelmes i envestides improvisades dins dels carruatges. Un plaer culpable que, a aquestes altures de la tercera temporada, ja té més de còmic que d’eròtic. La seva gran coartada és traslladar al segle XIX els arguments propis d’una telenovel·la barata. L’època serveix per legitimar una trama caduca i previsible i dissimular-ho amb una estètica de romanticisme pop que distreu la vista. A l’inici, la sèrie tenia detalls audaços on semblava que s'enrigués d’ella mateixa, que fos conscient de la seva pròpia xaronada. A la tercera temporada, Bridgerton s’ha tornat autocomplaent i esprem absurdament uns drames que ja no tenen per on agafar-se. És una còpia de mala qualitat del que volia ser a l’inici, amb menys artifici. La filigrana de la tensió sexual que tan bé sabia resoldre a l’inici s’ha convertit en un procés industrial que s’ajusta a les exigències del cronòmetre de Netflix. Bridgerton ha passat de la fantasia trapella a la carrinclonada repetitiva més vulgar.
