“Les coses han de canviar. Perquè passi, potser cal que algú vegi alguna cosa que li arribi al cor”. És la frase que el Yuval, un jove periodista israelià, li diu al Basel, un activista palestí que viu a Masafer Yatta, una comunitat a les muntanyes del sud de Cisjordània, constantment envaïda pels militars israelians. L’escena és del documental No other land. Els dos protagonistes en són els directors, juntament amb Rachel Szor i Hamdan Ballal. La pel·lícula és un acte de resistència en ella mateixa i va guanyar el Premi de Cinema Documental de la Berlinale. Ara la trobareu a Movistar +. Recorda molt el magnífic documental 5 broken cameras (Cinc càmeres trencades), on el relat de denúncia sobre l’ocupació i desterrament del poble palestí s’explica a través de les càmeres domèstiques dels que els pateixen en primera persona. Aquell documental també estava codirigit pel palestí Emad Burnat i l’israelià Guy Davidi.
Moltes de les imatges són en pla subjectiu. Quan els militars persegueixen el Basel, ell fuig. La càmera continua engegada i només veiem com el terra i les pedres passen a tota velocitat davant de l’objectiu. En el moment dels enfrontaments amb l’exèrcit, quan són víctimes de detencions o quan les cases i l’escola de Masafer Yatta són destruïdes per les excavadores, qui hi ha darrere del visor pateix l’escena conscient dels matisos. La imatge es fixa en el detall dels nens espantats. El Basel recorda quan aquestes escenes es repetien quan ell només tenia cinc anys i tenia por. Les imatges d’arxiu d’aleshores, gravades pel seu pare i per altres veïns de la comunitat, serveixen per constatar l’eternitat d’aquest setge i com la història es repeteix una vegada i una altra al llarg dels anys.
“Vaig començar a gravar quan va arribar el nostre final” diu el Basel. Ens remet a unes imatges del 2022. El Tribunal Superior d’Israel va dictaminar una de les expulsions més importants des que va començar l’ocupació dels territoris palestins el 1967. Recorda quan va agafar una càmera per gravar com qui recorda la primera vegada que va agafar una arma per disparar. I és que les càmeres han esdevingut l’única eina de defensa, no per la seva eficàcia destructora, sinó gairebé com una solució amb finalitat pòstuma. La càmera és la generadora de proves de la injustícia que pateixen, la que demostra l’atrocitat que atempta contra els seus drets. Al llarg del documental els crits es repeteixen sempre al voltant d’una mateixa idea: “T’estic gravant!”, “Tens la càmera?”, “On és la càmera?”, “La meva càmera ha deixat de gravar!”, “Ho estic gravant tot!”. El Basel recorda: “Vaig néixer en una llar plena d’activistes. Mirades a altres vides”. Vincula l’activitat de promoure un canvi, una transformació, a partir de la construcció d’aquesta mirada. I és el que fa ell amb aquest documental, juntament amb els seus companys de rodatge. Esperen que No other land sigui, potser, allò que arribi al cor d’algú perquè les coses canviïn. No us el perdeu.
