“Aquest és l’aspecte que tenen les dones de la meva edat”
Dimarts la presentadora Leslie Horton, responsable de la informació del trànsit del canal Global Calgary, al Canadà, acabava amb un comentari impactant. Inicialment desprenia una espontaneïtat desenfadada, però després va esdevenir devastador: “Responc a un correu que acabo de rebre. Diu: «Felicitats pel teu embaràs. Però si penses portar pantalons de conductor vell d’autobús t’hauràs d’acostumar a rebre correus com aquest». Moltes gràcies. No, no estic embarassada. De fet, l’any passat vaig perdre l’úter per un càncer. Aquest és l’aspecte que tenen les dones de la meva edat. Així que, si això l’ofèn, és una llàstima”.
Horton va mantenir la serenitat i un exquisit to informatiu i respectuós. Però va saber trobar les paraules justes per transmetre severitat i contundència.
La intervenció de Horton podria quedar com una anècdota televisiva. Però darrere hi té amagat tot el pes dels estereotips que les televisions s’han encarregat de potenciar durant dècades. Encara ara, i malgrat les onades feministes que siguin, les cadenes públiques i privades continuen seleccionant presentadores que s’ajusten als cossos i la feminitat més normatius. Primes i joves. I les continuen vestint d’acord amb els cànons estètics que potencien aquestes condicions. Fa molts anys, en els informatius, l’estilisme dels presentadors s’esforçava per aconseguir una neutralitat visual que prioritzés la paraula. La irrupció de les privades va començar a transformar els platós de notícies en una mena de desfilada de cossos i estilismes que servissin de reclam per a l’espectador. L’aparició de La Sexta el 2006, copiant el model de la Fox però amb presentadores morenes en comptes de rosses, va suposar el clímax d’aquesta tendència. Un elenc de dones periodistes que semblaven clonades responent a un model de bellesa molt concret. Actualment Antena 3 Deportes té tres presentadores que fan torns setmanals per informar dels esports. Totes elles semblen treballar envasades al buit, amb vestits que marquen les formes del seu cos. I no és l’única cadena. I, per descomptat, la tirania de les sabates de taló d’agulla perviu a les televisions públiques, venent-ho com una elecció voluntària de les treballadores, sense tenir en compte que aquest calçat és una manera de transmetre i perpetuar valors sexistes que perjudiquen la salut ergonòmica. Buscant un suposat empoderament femení s’acaben refugiant en els patrons que cosifiquen les dones i limiten el seu moviment.
Per això és important que totes les televisions, sobretot les públiques, puguin demostrar diversitat de cossos i estilismes que defugin els estereotips. Perquè si no, ens trobem amb exemples com el de Global Calgary. Que s’educa l’audiència en un panorama mediàtic de cossos irreals i que després s’ofèn davant del més mínim desviament de l’estereotip normatiu i intenta combatre’l. “La televisió és imatge”, ens van dir durant molts anys perquè entenguéssim que aquest món tenia alguna cosa d’inabastable i perfecte. Però la televisió també és responsabilitat social. I això implica també els valors vinculats a la imatge.