Aplaudiments en bucle per a un assassí
El doble crim masclista al Vallès perpetrat per un comissari jubilat de la Policia Nacional confirma que la televisió continua sent tan negligent com sempre a l’hora d’informar sobre la violència contra les dones. Dimarts, el vídeo on apareixia l’assassí Juan Fortuny de Pedro aplaudit pel cos policial era repetit en bucle desenes de vegades com a decorat de fons. El contrast entre el suposat prestigi professional i l’atrocitat que acabava de cometre aquell home, la paradoxa entre l’ofici i el delicte, estimulava l’escàndol i la morbositat. A Telecinco, a Vamos a ver, Alfonso Egea i Mayka Navarro no paraven d’afegir adjectius al relat, amb aquella inèrcia pròpia de la crònica de successos per afegir emoció al cas. Recordaven que el comissari era “amabilísimo, cercanísimo y empático”, parlaven de l'“espantoso crimen” o dels “terribles crímenes”. “Da escalofríos ver lo impecable que estaba la casa y cómo la cuidaba Mari Àngels”, lamentava la periodista. Especificaven que el comissari “se voló la cabeza” i el presentador utilitzava un llenguatge col·loquial per resumir els fets: “Es inaudito que se lleve por delante a la pareja, a la expareja, y él se quite de en medio”. Descriure amb aquest vocabulari un assassinat masclista en els mitjans és impropi, es frivolitzen els fets i se’n deforma la gravetat.
Part del debat en les tertúlies consistia a recordar la trajectòria impecable del comissari. Com és habitual, la fascinació per l’assassí i el que ha sigut capaç de fer superava l’interès per les víctimes, reduïdes a una xifra i un ofici. A Antena 3, Lorena García preguntava a la reportera de Castellbisbal: “¿Se sabe el trasfondo?”, com si el context determinés l’abast de la tragèdia. L’obsessió per insistir en el detonant també contribueix a simplificar la violència masclista, convertint-la en una circumstància que apareix sobtadament. A Espejo público preguntaven als veïns: “Una chica que no se merecía esto”, deia un home, com si al món hi hagués les dones que s’ho mereixen i les que no. Mentrestant, les imatges de l’assassí aplaudit pels companys uniformats continuava en pantalla.
L’astorament davant la tragèdia reforçava aquesta idea d’un destí fatídic contra el qual ningú no podia fer-hi res, que allò era inevitable perquè tothom ho desconeixia. L’assassí reduït a un retrat pla i sense mirada crítica per part dels periodistes. No es compta amb l’assessorament d’expertes en violència masclista que expliquen la complexitat d’aquests casos sense encallar-se en la perplexitat que causen els fets. Tampoc es fa una anàlisi més global. És un nou cas que delata les greus esquerdes en els cossos de seguretat, com ja va passar amb el cas de Rosa Peral. Els mitjans de comunicació no es poden quedar en els detalls emocionals sinó vetllar per l’interès comú. La violència masclista és transversal i afecta qualsevol gremi, però això no eximeix de percebre banderes vermelles en la gestió interna d’unes institucions que, suposadament, han de vetllar per la ciutadania i han de donar garanties de responsabilitat social.
