El 1975, a Hollywood, es va posar de moda un acudit: “Què té les dents blanques, guanya milions de dòlars, devora les dones i no és Warren Beatty?”, la resposta era Jaws, la pel·lícula de Steven Spielberg del tauró assassí que queixalava banyistes que nedaven innocentment al mar. Aquest 18 de febrer Tiburón fa 50 anys. Ja fa mig segle de la seva estrena. Una pel·lícula que va provocar un punt d’inflexió en la manera de consumir el cinema i que es va convertir en una icona de la cultura popular.
Ara, a Movistar + s’acaba d’estrenar Cincuenta años de Tiburón, un documental francès que no és res de l’altre món, però s’endinsa en les interioritats de la pel·lícula per entendre el seu èxit. Hi participen alguns protagonistes o els seus familiars, perquè l’impacte va anar més enllà de la pantalla. Els fills d’alguns dels actors recorden les anècdotes més domèstiques de tot aquell rodatge. També Wendy Benchley, la vídua de Peter Benchley, l’autor de la novel·la que va inspirar el guió de la pel·lícula, explica el procés d’adaptació i el missatge de la història. Quan el seu marit li va explicar que volia escriure una novel·la sobre un tauró blanc, ella va intentar treure-li del cap. El documental inclou una recopilació d’antigues entrevistes a Steven Spielberg que mostra les intencions del director en el procés de creació i la seva actitud darrere la càmera amb només vint-i-vuit anys. Productors, guionistes i aficionats parlen de les vivències durant el rodatge i de tot allò que es volia explicar amb una pel·lícula que parlava d’un monstre submarí. Tot plegat es va alternant amb les escenes més emblemàtiques del film fins a construir un retrat global que va més enllà d’una producció cinematogràfica. Cincuenta años de Tiburón ens parla d’una època, d’un context social i polític i d’un altre Hollywood que ja no existeix, però que va rebre una empenta per esdevenir el que és ara.
Tot i l’èxit de taquilla i l’habilitat per convertir-se en una pel·lícula de culte, va ser un rodatge catastròfic, amb múltiples accidents i amb grans desavinences dins de l’equip de protagonistes. Els conflictes eren tan obvis que en les entrevistes actuals pel documental, alguns dels testimonis no dissimulen les rivalitats ni la manca de sintonia. És com si, cinquanta anys més tard, part de les virtuts del film tinguessin l’origen en la crispació ambiental durant la filmació.
En el documental hi ha unes imatges molt curioses de l’estrena. Amb una càmera de visió nocturna van enregistrar les cares dels espectadors a la sala de cinema veient Jaws per primera vegada. Els ensurts, el patiment i les expressions d’angoixa fan evident una mirada que encara no estava acostumada a la narrativa de terror que proposava la pel·lícula. A Tiburón, tot i la por de l’aleta i l’extraordinària banda sonora de John Williams que ens posa en alerta de l’amenaça, potser la bèstia no és l’element més monstruós. Jaws parla sibil·linament del capitalisme i potser és això el que li ha garantit aquesta llarga vida que podeu celebrar tornant a veure la pel·lícula.
