"Sense el '30 minuts' a TV3 li faltaria ànima"

BarcelonaEl 2024 és any de celebracions rodones per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Si fa uns mesos TV3 i Catalunya Ràdio recordaven els seus 40 anys de vida, ara és el torn del 30 minuts, el programa de periodisme crític que ja ha arribat a les quatre dècades d'història. L'espai, un dels únics cinc programes de reporterisme del món que han arribat als 40 anys, arrencarà la nova temporada aquest diumenge commemorant el seu aniversari amb un especial conduït per Agnès Marquès en què participaran els tres directors que ha tingut el programa, Joan Salvat (1984-2008), Eduard Sanjuán (2008-2017) i Carles Solà, que encara està al capdavant del 30 minuts. També s'emetrà el reportatge Una mirada diferent, de Genís Cormand, que repassa alguns dels grans reportatges del programa amb els seus autors i alguns dels protagonistes.

Què fa que un tema "tingui un 30"? Aquesta és una de les grans preguntes a les quals s'enfronta el director del programa. Els seus tres responsables històrics coincideixen en un concepte: les històries humanes. "Des del començament es va tenir molt clar que no fèiem informes o resums del que ja s'havia publicat, sinó històries que tinguessin ànima. A partir d’aquí podies explicar el que volguessis: un conflicte, una vulneració de drets o una realitat poc coneguda per l’audiència, o podies anar a qualsevol lloc de Catalunya o del món i explicar què hi estava passant", remarca a l'ARA l'actual director del 30 minuts. Salvat, que va deixar el programa per crear el Sense ficció, afegeix que és un espai que permet anar més enllà del que explica el Telenotícies i "traspassar la pell de l'espectador". Al llarg de la seva trajectòria, el programa ha cobert tots els conflictes possibles, tant pròxims com llunyans, fet que el converteix en un reflex "de la història de Catalunya i del món", assenyala Solà.

El 30 minuts és un dels pocs programes de reporterisme de tot l'estat espanyol que s'emeten en prime time. Salvat, director i creador del 30 minuts, detalla que la singladura de l'espai va iniciar-se sense tenir referents. "En aquell moment l'únic espai que hi havia era Informe semanal. Érem nounats i no teníem gaire idea del que anàvem a fer", confessa Salvat. El 30 minuts va arrencar amb un reportatge sobre el Ku Klux Klan signat Carles Bosch, i actualment ja suma més de 1.000 treballs (tots disponibles al 3Cat). El programa de TV3 és un dels degans del reporterisme audiovisual juntament amb altres espais de referència, com Panorama, de la BBC; Frontline, de la PSB dels Estats Units, i Four corners, de l'australiana ABC News. Tots aquests programes han resistit el viratge de les televisions cap a una programació més lleugera. "No som una rara avis, però ens anem quedant solets. Vas veient que va caient un per aquí i l’altre per allà i que cada cop prima més l’entreteniment que no pas les històries que t’acaben tocant de prop", argumenta Solà.

Crítiques i polèmiques

El 30 minuts és un dels segells de TV3, però això no vol dir que agradi a tothom o que no se'l vigili de prop. De fet, si rebés un beneplàcit generalitzat els seus històrics directors asseguren que no estarien gaire contents. "La gent és hipersensible a situacions conflictives o problemàtiques, i només cal que les expliquis en un reportatge perquè algú s’enfadi o trobi que no s’ha explicat bé", diu Eduard Sanjuán. El periodista recorda com durant la seva etapa tenien un mapa de Catalunya on, irònicament, feien marques dels llocs on ja no podia anar perquè no seria ben rebut.

Solà assegura que les crítiques són un bon símptoma. "Si dilluns no hi ha reacció al 30 minuts de diumenge penso que ho hem fet malament. Hi ha d’haver malcontents, no pot agradar a tothom. Algú no s’hi ha de veure ben retratat. Expliquem coses que, donant tots els punts de vista, algú no sortirà tan bé com volia. No parles de temes fàcils, ha de tenir repercussió i ha de tenir impacte. Si ha agradat a tothom, és que alguna cosa ha fallat", defensa. Per a Sanjuán és bàsic que un director del 30 minuts es blindi davant les ingerències. "Has de defensar el que tu creus que és periodisme i impedir que el programa sigui un plat en el qual tothom suca pa. Hi ha molts col·lectius que voldrien que els reportatges fossin des de la visió que tenen ells", diu.

Tocar temes i qüestions incòmodes implica que molt sovint el camí per fer un reportatge està ple d'entrebancs i pedres al camí. Pot passar, fins i tot, que alguns es quedin en un calaix per la impossibilitat de trobar veus que hi vulguin participar. És el cas, per exemple, d'un reportatge sobre l'economia submergida en què cap persona implicada va voler prestar el seu testimoni.

Els anys de Solà al capdavant del programa han coincidit amb moments de gran tensió informativa. Durant la seva etapa s'ha tractat el Procés (una temàtica que ha donat bones dades d'audiència a l'espai), l'atemptat del 17-A, la pandèmia, la corrupció de la monarquia espanyola i el cas Pujol. Amb tot, el periodista assegura que a vegades han estat els reportatges que creia que serien els menys polèmics els que han generat més enrenou, com ara els que han fet sobre la comunitat LGBTI i el col·lectiu trans.

El periodista no és el protagonista

Una de les senyes d'identitat del 30 minuts és que el tema que es tracta i els implicats són l'essència del programa. Els periodistes són els transmissors i mai els protagonistes, i això ha fet que el format algunes vegades anés a contracorrent de la tendència general de les televisions. Sanjuán recorda, per exemple, l'impacte que va suposar l'aparició de Callejeros, el programa de reporterisme de Cuatro, que va tenir un pic de popularitat amb la seva estrena però que actualment ja no genera l'interès de llavors. "Diverses direccions es van posar nervioses perquè alguns defensaven que era la nova manera de fer periodisme televisiu. Ràpid, amb inserts molt curts, amb la càmera en mà i sempre en marxa. Això t’impedia explicar una història en profunditat. Vam haver de batallar per reivindicar un periodisme que es continua fent als Estats Units, la Gran Bretanya i França i que respon als nostres criteris", diu Sanjuán.

Actualment l'amenaça al periodisme que defensa el 30 minuts són les xarxes socials, on prima "l'espectacularitat", segons Salvat. Per a Solà, però, les xarxes socials i el 30 minuts no són equivalents: "El 30 minuts és context, que és el que no donen les xarxes. Anem a buscar totes les veus perquè tu et formis la teva opinió".

El programa de reporterisme és una marca indeslligable de TV3. ¿S'imaginen els tres periodistes el futur de la televisió pública sense el 30 minuts a la graella? La resposta rotunda és "No". "Si a TV3 no hi hagués el 30 minuts li faltaria ànima, seria una demostració de pèrdua d'essència", sentencia Salvat.

El '30 minuts' en cinc reportatges

El 30 minuts va voler copsar com era la primera generació nascuda en democràcia. Per això es va entrevistar en profunditat nois i noies de 15 anys, de diferents escoles i instituts de Catalunya. El programa va seleccionar les respostes dels 45 joves entrevistats juntament amb fragments de videoclips amb música de la seva generació. Aquest reportatge va ser l'origen d'una sèrie de documentals del Sense ficció de referència, el Generació D: cada set anys, Paco Escribano, responsable del reportatge original, es retroba amb els protagonistes de 15 anys. Retrat d'una generació.

La pel·lícula documental que va ser finalista als Oscars va començar sent un 30 minuts. De fet, es van fer tres 30 minuts fins que, finalment, es va produir una pel·lícula documental. Carles Bosch i Josep Maria Domènech es fixaven en el cas dels cubans que intenten fugir de l'illa a bord d'embarcacions precàries amb rumb als Estats Units, i seguien diverses persones durant els preparatius del viatge i, en algun cas, també després d'haver fracassat en l'intent.

És un dels reportatges més vistos del programa i amb una llarga vida posterior a la seva emissió. Carles Porta, Josep Maria Domènech i Pol Izquierdo van investigar la truculenta història de Tor, un petit poble del Pallars Sobirà on van tenir lloc tres assassinats. La incògnita sobre l'autoria de la mort de Sansa s'ha allargat fins a l'actualitat, amb la docusèrie de Carles Porta Tor, un dels grans èxits recents de TV3. Cal recordar que, a banda del 30 minuts i la sèrie, la història de Tor també ha protagonitzat dos llibres d'investigació i un pòdcast.

Per a Joan Salvat, aquest és un altre dels reportatges que han marcat un abans i un després al 30 minuts. Realitzat per Montse Armengou i Ricard Belis, el reportatge –amb dos episodis– deixava al descobert com la repressió franquista havia afectat milers de fills de famílies republicanes. El treball, guanyador del Premi Nacional de periodisme de la Generalitat, oferia el testimoni de mares a les quals els havien pres els fills acabats de néixer, uns nadons als quals mai van tornar a veure.

El 30 minuts va reivindicar una part oblidada de la història de Barcelona, la del fenomen del barraquisme. Sara Grimal i Alonso Carnicer van treure a la llum la història de milers de persones que durant anys van haver de viure en barris de barraques autoconstruïdes, una situació que posava de manifest la discriminació social i econòmica preolímpica. Mesos després, el Sense ficció va produir el documental Barraques. La ciutat oblidada.

Totes les vegades que el 30 minuts ha tocat el Procés ha obtingut una gran resposta dels espectadors. A Sentenciats, un dels grans èxits d'audiència del programa, quatre equips de reporters van observar les reaccions de polítics, ciutadans, condemnats, advocats i familiars des del moment precís en què el Tribunal Suprem va fer pública la sentència de l'1-O.