Aquesta setmana s’han fet virals les imatges d’un home caçant una carterista a l’aeroport de Barcelona. La va lligar a una barana fent servir la màniga de la camisa que duia i va reclamar l’atenció de la gent amb un mariachi que cantava “Rata de dos patas, maldita sanguijuela, maldita cucaracha...” al seu costat perquè tothom es fixés en la lladre que pispava de les bosses de la gent. No va ser un fet espontani. L’individu que ha orquestrat aquesta gravació és un youtuber que es dedica a caçar lladres, promocionant l’eficàcia del patrullatge urbà. Dilluns al matí, al Mañaneros de La 1, obrien el programa amb aquestes imatges i presentaven el cas com una polèmica quotidiana: “Uno de nuestros debates es si alguien se puede coger la justicia por su mano aún para intentar que no roben a los pasajeros”, deia Adela González, la presentadora, fascinada amb la iniciativa. El vídeo ho venia com una idea que s’havia fet a Barcelona “para sacar los colores a los amigos de lo ajeno”, com si fos un projecte municipal. “¿Es un método apropiado o se toman la justicia por su mano?” Una vegada més ens trobem que la tele pública, empeltada de les inèrcies més mesquines de la privada, convertia en dilema el que és indiscutible: aquell home exercia de policia sense legitimitat, amb violència i voluntat de vexació. Cometia un delicte de detenció il·legal, tot i que els tertulians del programa van arribar a relativitzar-ho considerant que “todo tiene un contexto” i que són mètodes que “generan controversia”. A continuació van entrevistar el gran protagonista de les imatges, el youtuber caçador de pispes. La presentadora ho feia entre fascinada i entusiasmada: “¿Y esto quién lo paga?”, li consultava admirada per la seva capacitat de contractació de mariachis i un equip de gravació. Ell li va explicar que ho finançava ell mateix gràcies a la seva feina de youtuber. És a dir, era una inversió per poder dur a terme els seus propers espectacles caçant lladres. “Son ideas un poco más divertidas para el público”, argumentava. “Ideas para darle color y que la gente se ría viéndolo”, insistia. El van entrevistar com si fos un heroi justicier, sense considerar la ideologia que s’amaga darrere d’aquests personatges que denuncien la inseguretat ciutadana aplicant mètodes amenaçadors i dèspotes. Recorren a estratègies violentes i perilloses que, de retruc, els atorguen notorietat i rellevància mediàtica. Amb la seva agressivitat i prepotència denuncien la ineficàcia dels cossos policials, i exigeixen institucions més repressives i autoritàries, pròpies de grups ultres xenòfobs. S’erigeixen en mirall de la manera d’actuar. Però cal analitzar a quin tipus de societat ens menen aquests plantejaments de patrulles urbanes i paladins de pa sucat amb oli. És incomprensible que la televisió pública entrevistés aquest youtuber des de la curiositat més ingènua, convertint-lo en un raonable debat social. Cap reflexió sobre els valors que hi havia al darrere. La viralitat de les imatges anul·la l’esperit crític, fent d’aquests personatges els nous xèrifs de la impunitat amb llicència per actuar al marge de la llei.
