Trump vs. la Constitució: la batalla final contra el periodisme

Són tres les principals amenaces a la premsa que Donald Trump ha repetit al llarg de la seva campanya: empresonar periodistes, retirar llicències televisives i obligar els reporters a revelar les seves fonts. Les dues primeres són realment difícils d’aconseguir. La primera esmena de la Constitució protegeix l’exercici de la premsa lliure, i per molt que als republicans se’ls obri un poder quasi absolut, el blindatge que ofereix l’amendment és robust. Retirar-li el permís d’emissió també sembla més un exabrupte baladrer que una possibilitat real: als Estats Units les llicències només es prenen si romanen inactives i el següent procés de renovació està programat per més enllà del segon mandat trumpià.

És per les fonts, que cal patir. Els periodistes també compten amb una protecció ferma, però aquells ciutadans que decideixen posar-se en risc per deure cívic i a favor del bé comú poden acabar sent jutjats per dures lleis contra l’espionatge. Un president que va excel·lir en l’aplicació d’aquesta mesura radical, per cert, va ser Barack Obama: pertot arreu, couen pa, diu la dita. Trump, esclar, hi ha afegit el seu exquisit segell personal i, en un míting de fa un parell d’anys, ironitzava que tenia la fórmula per fer cantar els periodistes: l’amenaça de ser violats a la presó. Però més enllà de les seves evacuacions verbals trinxeraires, el dret no l’assisteix. I el sistema, espero no equivocar-me, és més ferm del que ell voldria. Ara bé, si les fonts pateixen, s’instal·larà un clima de terror que bloquejarà la circulació d’informació crítica amb la seva administració. Perquè el primer que farà, i d’això sí que hi podem pujar de peus a la cadira, serà començar a considerar qualsevol crítica a la seva persona com una amenaça a la seva seguretat personal. I confirmarà així la seva pulsió dictatorial.