Núria Marín: «Trump, Milei o Ayuso donen mil voltes al ‘Sálvame’ més salvatge»

BarcelonaNúria Marín (Viella, 1981) llegia de jove l’Hola i el Fotogramas perquè volia ser actriu de Hollywood. Això (encara) no ha passat, però la seva carrera periodística ha estat de tot menys avorrida. Va treballar quatre anys a Superpop, una revista que va marcar unes quantes generacions d’adolescents. Després van venir quinze anys a Mediaset, presentant i col·laborant en molts programes com Cazamariposas i Sálvame. I fa dos anys que 3Cat la va redescobrir i ha començat a treballar en català (Està passant, Love cost i Tens un minut?). Ara busca pis a Barcelona i temps per alimentar el seu TikTok.

Quants seguidors tenies a TikTok l’última vegada que ho vas mirar?

— Dos milions quatre-cents mil.

I això, que es diu de pressa, què significa per a tu?

— És una responsabilitat molt gran. No hi puc dir qualsevol bajanada perquè, a més, hi ha molta gent que, no sé per què, però es pren molt seriosament el que explico. He d’intentar contrastar les coses que hi dic i filtrar una mica les opinions. Com més gent et segueix, més gent és susceptible d’ofendre’s o molestar-se pel que dic. He de procurar que això no em faci perdre la meva essència que, al final, és anar sempre al caire del penya-segat.

Tens un peu als mitjans tradicionals –sobretot a TV3, amb programes i col·laboracions– i un altre a les xarxes. El negoci on és, últimament?

— A les xarxes, sens dubte. Si tingués un programa diari, potser guanyaria molts diners a la tele. Però ara mateix a les xarxes es guanya més, perquè treballes amb publicitat. El meu TikTok és una cadena de tele. És la CNN, Ca Na Núria, on explico notícies amb vídeos que no cobro per fer-los. Això són els programes de televisió i, de tant en tant, hi ha publicitat, com a la tele. Jo he de generar vídeos que tinguin molts visualitzacions, perquè les marques em vulguin contractar.

No fas res en català a TikTok?

— Si fem un contingut en català a 3Cat, el comparteixo sempre, o si el faig amb la meva neboda pot ser en català. Però la majoria del meu públic és castellanoparlant, sobretot llatinoamericà. Molta gent de Mèxic, de l'Argentina, de Xile, de Colòmbia...

Després de vint anys dedicant-hi, ja saps quin és el sentit últim que té per a tu fer informació del cor?

— Vaig començar periodisme perquè somiava amb el glamur. Volia ser la que anava a cobrir els Oscar, la que entrevistava els actors de Hollywood o la Isabel Preysler. Gent amb catxet. I després he fet un periodisme de cor durant molts anys de gent que no tenia tant de pedigrí, i també era molt divertit. Però va arribar un moment que es va diluir molt i ja era famós qualsevol. Una cosa que vaig agrair quan em van fer fora de Telecinco va ser que ja no hauria de parlar més de les Campos. No podia més.

Però això vol dir que potser un dia deixaràs de fer informació del cor?

— M’agradaria fer altres coses i crec que les puc fer, però la part aquesta del salseig em diverteix molt. És tot fantasia. La gent consumeix premsa del cor per divertir-se i evadir-se dels seus problemes. Per això m’agraden tant les cases reials. Que no vol dir que m’agradi la monarquia, són coses diferents.

Quin és l’últim pòster que tenies a la teva habitació d’adolescent?

— De Take That, jo era molt fan de Take That. Tenia l’habitació folrada de pòsters de Mark Owen i Robbie Williams, que després els vaig conèixer quan treballava a Superpop. Hi vaig treballar quatre anys, una experiència increïble. Tenia 22 anys i agafava el pont aeri cada setmana per anar a Madrid amb un abric de color rosa fúcsia, em feia dues cues i em sentia que desentonava amb tots els executius que feien el trajecte.

Quina és l’última animalada que has fet perseguint un famós?

— Una vegada, per agafar l’Amador Mohedano, germà de la Rocío Jurado, vaig fer guàrdia tota una nit amb un fotògraf. L’endemà el vaig poder gravar quan va sortir al balcó, amb uns calçotets vermells, i aquelles imatges van obrir el Sálvame d’aquell dia. N'estic molt orgullosa, em mereixo un Pulitzer, ha ha...

En diem informació del cor, però podríem dir-ne del fetge o dels budells, d’algun òrgan menys bonic que el cor.

— Quan treballava a Telecinco, la gent de la qual parlàvem eren dins del joc. Ho han venut tot i saben perfectament amb quines cartes juguem. Hi guanyen molts diners. Una altra cosa és que estigués buscant una cosa molt forta d’algú que no hi juga. Però com que és gent que es mou en aquesta partida, tiro milles.

Últimament em fa la sensació que la crispació política que vivim s’assembla a la crispació que hi podia haver al plató de Sálvame.

— I no et preocupa, això? Perquè a mi em preocupa bastant. Donald Trump hauria d’estar fent televisió. O Isabel Díaz Ayuso. Com deia Óscar Cornejo en un article del Diari de Tarragona, serien fantàstics a la tele. Però a mi, que facin política aquesta gent amb formes tan macarres...

Però no pot ser que aquella televisió ens hagi portat aquesta exaltació dels macarres?

— Home, m’encantaria pensar que la premsa del cor sigui la culpable que populistes com Donald Trump, Javier Milei o Isabel Díaz Ayuso siguin als governs actuals. Voldria dir que fem una feina estupenda, però no crec que tinguem tanta transcendència ni que hàgim penetrat tant en la societat. Ens donen mil voltes al Sálvame més salvatge que poguéssim haver fet. No he vist un presentador amb motoserra o dient mentides com les que diuen els polítics populistes d’avui. Tant de bo tinguéssim tanta importància. Si no sortim ni a les tertúlies de la ràdio. Tu m’expliques per què hi ha una tertúlia sobre el Barça i no n’hi ha una sobre el cor? El cor se suposa que és la premsa que llegien les marujas, meee! Hi ha un punt de masclisme, aquí.

T’he sentit explicar que ets una persona fantasiosa. Quina és l’última fantasia que has tingut?

— Ah, que vaig per la Rambla i em descobreix un agent de Hollywood, em fitxa i soc una actriu megatop d’una edat ja una mica avançada, però crec que no hi ha edat per complir els somnis. Harrison Ford va començar molt tard i va guanyar un Oscar. Per què no? Tu pots demostrar que això no pot passar?

Però això ho penses de debò?

— I tant! Jo fantasiejo moltíssim, tinc uns deliris quan vaig pel carrer... Sí, sí. O que de cop i volta em truquen de TV3 i em diuen que volen renovar el debat electoral, ha ha ha, i que sigui una mica més en format entreteniment. Per què no?

Què veus més assumible: fer el debat electoral de TV3 o anar a Hollywood?

— Anar a Hollywood, per al bé de Catalunya i dels electors.

Volies ser actriu?

— Sí, és el meu somni frustrat, però no descarto que pugui passar. D’alguna manera, ja faig una mica d’actriu a la feina. Quan vaig a l’Està passant jugo el paper de guapa, guapíssima. O quan parlo anglès, interpreto moltíssim.

Let’s see.

— If you can make it, you can fake it. My English is so nice, I can pretend I was born in the UK.

Where did you learn it?

— You won’t believe it. At first, attending to class, like everyone, but then I worked as an entertainer in a hotel in Tenerife.

Can’t believe it! Ara passa’t al català per explicar això. Quina va ser l’última feina que vas fer abans de dedicar-te al periodisme?

— Animadora d’hotel. Quan vaig acabar el COU a Lleida, me’n vaig anar a Tenerife a l’aventura, a treballar en un hotel, però no sabia de què. En una reunió amb recursos humans em van dir: “Què saps fer?” I jo: “El que vulgueu”. Em van ensenyar l’hotel i vaig veure un grup d’animació que al darrere de la samarreta portaven la paraula Entertainment. Em van agafar. Cada dia fèiem xous a la nit: Hollywood Cabaret Show, Grease Cabaret Show, espectacle de màgia. Tot molt low cost, però ho vivia com si fos a Broadway.

Que aquests últims anys hagis tingut tanta feina a TV3, què t’ha aportat?

— TV3 era el lloc on volia treballar quan era a l’institut. Telecinco em fascinava, però TV3 era on hi havia el prestigi. Aquesta cosa de l’humor català. Nosaltres vèiem Malalts de tele, el Buenafuente...

Però llavors què t’ha donat TV3? El prestigi que no tenies?

— No, professionalment sí que crec que tinc prestigi. Vaig fer el càsting per a l’En directe, però no em van agafar. TV3 era the place to be. He trigat molt a poder fer una cosa a TV3. És que crec que no sabien que era catalana.

Col·loques moltes paraules per segon. Qui és l’última persona que t’ha dit: “Núria, calla”?

— El Juanlu, el meu nòvio. Moltes vegades m’ho diu i no tinc cap problema per callar. Tinc la cosa d’omplir quan treballo o m’entrevisten, però normalment, si ara anem a prendre alguna cosa, et deixaré parlar. Em van enviar un estiu a estudiar als Estats Units. La senyora que em cuidava va dir que era la persona més parladora que havia conegut mai.

Alguna cosa més? Jo em dono per satisfet...

— Vols que parlem del català? Tinc coses a dir, perquè estic buscant pis a Barcelona i hi ha una cosa molt graciosa que m’està passant. Quan veiem pisos a l’Eixample, a la zona noble de Barcelona, els fills del senyor o de la senyora que s’ha mort, que són catalans de tota la vida, et diuen: “Mira, l’hem posat a aquest preu, perquè sabem que vindrà algun estranger a comprar-lo”. I a mi m’agradaria animar la gent que està heretant pisos aquí a Catalunya que, si volem protegir el català, potser hem de fer l’esforç de vendre les cases a gent que parlem català. Cada cop hi ha més expats que només es relacionen amb les seves chupipandis. Es parla molt de la immigració pobra, però no es parla de la immigració rica.

La teva teoria és salvar el català a través dels pisos?

— En part, sí. Perquè si l’Eixample dret s’omple d’expats, ja hi haurà un barri de Barcelona on no parlarà català ningú. El català no només es defensa a Twitter criticant un comunicador que surt per la tele i potser un dia no ha pronunciat bé una paraula. També es defensa el català ajudant els catalans a poder viure a Catalunya.

A tu t’han criticat per fer les xarxes en castellà?

— Sí, però com que vaig començar a fer les xarxes quan treballava a Telecinco, per a mi era una extensió de la meva feina i en aquell moment treballava en castellà. A part, jo he reivindicat Catalunya a tot Espanya. Quan feia el Cazamariposas cada dia començava dient: “Estamos en directo desde Barcelona” i l’skyline era el de Barcelona. A Madrid han valorat molt que fos catalana. Sempre m’han dit: “Com es nota que ets catalana, que arribes súper d’hora, que vens amb el guió après”.

Em pensava que t’havien dit allò de: “No pareces catalana”.

— No, doncs això no. Sempre m’ho han valorat en positiu. No hem de donar veu als haters del català. Si faig una story en català, n’hi ha dos o tres que potser em diuen: “No hables catalán”. Però n’hi ha molts de Llatinoamèrica que em pregunten: “¿Qué idioma es?” Sempre et quedes amb el pitjor i de vegades fas captura i comparteixes. Els haters fan molt de soroll, però vull pensar que no són tants. Vull pensar que són més els que volen saber o volen conèixer.

Quina és l’última cançó que estàs escoltant?

— Blue velvet, la de la banda sonora de la pel·lícula de David Lynch. És com una carícia, aquesta cançó.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Doncs moltes gràcies, perquè per ser aquí em sento com una persona amb prestigi cultural. La gent no sap que soc una intel·lectual, ho dissimulo. Ho he dissimulat bé? Us animo a llegir el diari ARA, que llegiu en català, que mireu sèries i pel·lícules en català, visca el català, visca Catalunya... i la Vall d’Aran, també.

Això ha sonat a discurs de president al Polònia.

— Ai, jo vull que m’imitin un dia al Polònia. Algun dia m’imitaran.