Dimecres al vespre TV3 estrenava El tros, el nou reality de TV3 on s’ajunten gent de ciutat amb gent del camp per competir i trobar la millor parella de pagesos. La gran virtut del programa és oferir una gran diversitat de variants dialectals del català, exhibint la riquesa lingüística del país. No és intencionat però s’ha de valorar.
El tros s’ajusta a les característiques del reality en què conviuen i competeixen un elenc de personatges escollits amb voluntat d’estimular el conflicte. El càsting dels batejats com a ruralites era un bàlsam en comparació al grup dels urbanites. Una selecció frívola de personatges amb pretensions d’influencers de pa sucat amb oli que feia patir una mica.
Anna Simon és d’una execució impecable però desprèn certa distància de l’espectacle. La introducció de tots els concursants i els emparellaments es va fer feixuga. De fet, El tros va tenir més vídeos de presentació, explicacions del joc, discursos del jurat i transicions que la competició en si mateixa. I, a sobre, les tres proves escasses eren de gimcana mediocre. Tot i la sospitosa insistència del programa en assegurar que prioritzaven el benestar dels animals, el cert és que aquell ramat estressat i els pobres bens esquilats des de la més absoluta inexpertesa feien mal al cor.
El joc sembla low cost i la realització té pressa per acabar. En les competicions, els grups per colors no s’acabaven d’entendre i els mocadors de les parelles amb prou feines es veien. Hi havia seqüències que semblen enregistrades a correcuita, sense ensenyar bé la rivalitat en les proves simultànies. L’espectador es perdia detalls, no hi havia intensitat dramàtica en la narració visual i, per tant, no es transmetia ni emoció ni impaciència. Un cop esquilats els xais no es van ni esforçar a fer-nos la comparativa de com havien quedat les dues bèsties. La selecció del jurat és un fracàs de càsting. L’influencer mallorquí Miquel Montoro (“Hòstia, pilotes! Que en són de bones!”) semblava cohibit i desubicat i Marina Pifarré, activista i referent de la defensa de l’àmbit agrari, desenvolupava un discurs que alentia la dinàmica del joc. La frivolitat televisiva no entén d’experteses.
El tros té detalls que no transmeten aquesta suposada realitat que ha de vendre el gènere. El programa transmetia falta de continuïtat en els esdeveniments, com si fos un puzle prefabricat per vendre una història que grinyola una mica. La nit a la serena semblava teatralitzada. I el fet que en la prova de l’endemà la presentadora i el jurat apareguessin amb la mateixa roba del dia abans trencava els codis de la posada escena del reality, on cada detall hauria de reforçar la idea del pas del temps. Tot fa pensar que El tros va a preu fet. Un reality més urgent que ambiciós, gravat a correcuita per farcir la nova plataforma i no pas per fer bona televisió.
