La trista victòria informativa d'Israel

L’eina clau de la prestidigitació és desviar l’atenció: el gest ample amb la mà dreta perquè els ulls se n’hi vagin i l’esquerra pugui refer l’ordre de la baralla impunement. Fa uns dies el ministeri de Relacions Exteriors d’Israel protestava a X perquè, segons deia, l’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris (OCHA, en les seves sigles en anglès) havia reduït en un 50% la xifra reportada de dones i nens víctimes a Gaza, però no n’havia fet publicitat. Llegeixo a Newtral que no és cert: l’OCHA sí que va oferir un informe amb un número més baix, però perquè la primera xifra corresponia a les 9.500 dones que havien mort fins llavors, mentre que la segona (4.959) indicava les que s’havien pogut identificar. A partir d’aquí, Israel diu que el número gran correspon a les dades del ministeri de Sanitat de Gaza, controlat per Hamàs, i les Nacions Unides explica que espera verificar aquestes xifres quan la situació sobre el terreny ho permeti.

Israel no tenia raó en el seu missatge a les xarxes socials, perquè estava comparant pomes i peres. Però igualment guanya, perquè aconsegueix traslladar la noció que és difícil saber fins a quin punt és certa la xifra de 35.000 dones i nens morts a Gaza per les seves accions militars. La victòria no és només instal·lar el dubte, sinó posar l’accent en si són 35.000 o 17.500, com si la segona xifra fos acceptable. Ha mogut el punt de debat a la qüestió metodològica i així ja no cal parlar dels milers i milers de víctimes civils assassinades. (Perquè quan la mort és tan a l’engròs, ja no són víctimes col·laterals: són assassinats, part del càstig.) Netanyahu posa més interès en discutir el seu sinistre balanç que en minimitzar la barbàrie. Si tant li preocupen les xifres, la solució és a les seves mans i no consisteix a renyar l’ONU a l’antic Twitter.