Tria el final del '30 minuts'
Diumenge el 30 minuts ens oferia un reportatge de la BBC en persa sobre l’impacte de les protestes a l’Iran arran de la mort de l’activista Jina Mahsa Amini. El títol, Dones, vida, llibertat, prové d’un dels clams de les manifestacions que rebutgen i denuncien l’opressió del règim. L’evident manca de llibertats del país es feia palesa en l’estructura del reportatge de Jiyar Gol. Estava construït sobretot a partir de les gravacions de mòbil que difon la gent de l’Iran: les escenes de repressió de les manifestacions, les estratègies de control de la policia de la moral al carrer, els discursos de les iranianes.
L’emissió de Dones, vida, llibertat va coincidir amb la notícia que l’Iran es comprometia a desmantellar la policia de la moral. Ho va anunciar el mateix diumenge el fiscal general del país i es va convertir en un dels titulars del dia. Aquest factor va deixar el reportatge –i l’entradeta– una mica desactualitzat.
A mig reportatge, TV3 va inserir bruscament una promoció d’Hotel Voramar sense cap separador visual ni pausa. Just després de la crua realitat d’uns vídeos de protesta a l’Iran, els protagonistes de ficció de l’idíl·lic hotel de la costa de Dinamarca van incorporar-se sobtadament a la narrativa. Un nyap televisiu abrupte que desconcertava l’espectador.
El final del reportatge també va ser confús. Ens va semblar que Dones, vida, llibertat s’acabava perquè la locució clausurava el relat mentre apareixien en pantalla els crèdits de l’equip de la BBC. La veu en off concloïa: “La República Islàmica de l’Iran s’ha hagut d’enfrontar a diverses protestes greus durant els seus quaranta anys. Aquesta vegada sembla que no és com les altres però encara no es veu quin en serà el resultat”. Un final obert, força escèptic, que no s’aventurava a la realitat d’un canvi. Una coda musical subratllava la clausura i la imatge es va fondre a negre. Però aleshores, i de manera sorprenent, va semblar que arrencava un reportatge nou. Tornàvem a veure alguns dels vídeos que havíem vist a l’inici del 30 minuts i se’ns repetien les dades que ja ens havien explicat. També s’incorporaven algunes gravacions de l’Iran més recents: s’hi afegia la reivindicació de la selecció iraniana de futbol al Mundial negant-se a cantar l’himne; la crida contra el règim de la neboda del líder suprem del país, Ali Khamenei, i l’escena d’un ciutadà interrompent-lo durant un discurs. Aleshores, la mateixa locució tornava a tancar el reportatge amb un altre final: “Res fa pensar que aquest moviment contra el règim dels aiatol·làs s’hagi d’aturar sense aconseguir un canvi a fons que cada vegada més veus reclamen”. Un final més optimista i combatiu que convidava a l’esperança. No quedava clar qui era el responsable d’aquella última petita peça afegida. En tot cas, aleshores apareixien els crèdits de l’equip del 30 minuts de TV3 amb la sintonia del programa. Un pedaç de dos minuts amb un nou final. ¿Ens trobem davant d’una nova modalitat periodística? Igual que aquells llibres infantils on podies triar la teva aventura, ara al 30 minuts potser podrem triar el final que prefereixes per al reportatge i per a la història.
