Treure partit de les misèries humanes

Ignasi Taltavull, Tomàs Fuentes i Albert Om a 'La Ruïna'.
2 min

La ruïna ja té versió televisiva tot i que el que continua fent és estrictament radiofònic. El xou en versió digital –via podcast o YouTube– presentat per Ignasi Taltavull i Tomàs Fuentes es va estrenar aquest dimarts a la nit, en català, a La 2. Els dos humoristes s’asseuen en una taula amb un convidat estrella davant del públic assistent en directe. El convidat explica una vivència personal lamentable que va patir en el passat. Un moment de ridícul, una anècdota que el va posar en evidència o una situació que es va resoldre amb vergonya extrema. El primer dia, Albert Om va compartir amb els espectadors les peripècies vinculades al robatori del seu mòbil. Normalment, són circumstàncies que fan gràcia perquè van en direcció oposada a la farsa de les xarxes socials, on tot es ven com a idíl·lic. La ruïna busca situacions en què les debilitats, els instints, les pors o el desconcert ens retratin com a individus. Afrontar l’exposició pública d’un moment patètic és un acte de valentia però també un harakiri en directe. Riure’s d’un mateix és saludable perquè té alguna cosa de catàrtic i La ruïna ho sap aprofitar.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Un cop el convidat ha explicat la seva batalleta, es crida a l’atzar persones del públic a compartir la seva vivència còmica. La millor guanya un premi simbòlic que sembla recuperat d’una deixalleria. Taltavull i Fuentes van ficant cullerada a les històries per potenciar-ne la gràcia i el suspens. El convidat vip queda una mica desaprofitat un cop ha explicat l’anècdota personal.

Les vivències dels assistents en directe, que en el podcast algunes són sensacionals, el dia de l’estrena televisiva no van ser gaire reeixides i es feien una mica feixugues de seguir. No tothom té la mateixa habilitat per explicar històries i les interrupcions dels presentadors per intentar fer-les més amenes tenien sovint l’efecte contrari: eternitzaven anècdotes que es veien enfocades al desastre.

La translació televisiva manté l’esperit i la dinàmica de l’espectacle original. Com que la misèria esdevé símbol, també s’ha volgut mantenir l’aspecte tronadet. Que presentadors i convidat portin micròfon de mà pretén connectar amb la informalitat del podcast, però fa lleig i enfarfega l’espontaneïtat dialèctica que exigeix el programa. A la televisió, la manca de ritme i la rudimentarietat pròpia dels formats digitals s’accentuen. El que a YouTube es percep com a bàsic i senzill, a la televisió es rep com a precari i pobre. La idea original del format és bona, perquè des de petits tots som individus àvids d’històries i La ruïna juga amb el suspens i la curiositat per descobrir un desenllaç vibrant en cada anècdota. Més que un simple canvi de plataforma, el trasllat potser exigia una adaptació televisiva un pèl més treballada i ambiciosa, perquè el contingut global no calia que s’ajustés tant al títol del programa.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats