Tret al peu d’Europa amb la privadesa dels missatges

BarcelonaEn la sessió plenària de dimarts passat a Estrasburg, el Parlament Europeu va prendre una mesura que, tot i les seves bones intencions, posa en qüestió el paper capdavanter que la Unió Europea ha exercit fins ara en la defensa de la privadesa dels seus ciutadans.

Per una àmplia majoria de 537 vots a favor, 133 en contra i 24 abstencions, la cambra va acordar suspendre temporalment dos apartats específics dels articles 5 i 6 de la directiva 2002/58/CE del Parlament i el Consell Europeu que protegeix la confidencialitat de les comunicacions electròniques mitjançant serveis independents de la numeració; és a dir, les trucades de veu IP, els xats i el correu electrònic via web. El motiu de la derogació és donar cobertura legal a empreses d’internet com Facebook, Microsoft i Google quan revisen el contingut dels missatges que circulen per les seves plataformes, buscant específicament casos d’assetjament de menors i pornografia infantil per comunicar-los a les autoritats.

Val a dir que els gegants digitals citats, i d’altres com Twitter, fa anys que apliquen de manera habitual aquesta supervisió del contingut mitjançant algoritmes d’intel·ligència artificial com PhotoDNA –semblants als que busquen material sospitós de vinculació al terrorisme–, però fins ara estaven en una terra de ningú que es podria interpretar com a vulneració dels reglaments europeus sobre privadesa. Aquesta incertesa desapareix ara amb la suspensió acordada.

La ponent de la nova disposició, la diputada socialdemòcrata alemanya Birgit Sippel, ha declarat que l’abús sexual infantil és un crim "horrible" que vulnera els drets humans, i que cal perseguir més intensament els que el practiquen, en aquest cas aprofitant les possibilitats de les plataformes digitals. Formulat així resulta difícil no estar-hi a favor, com ho han expressat amb els seus vots el grup popular de manera unànime i els grups socialdemòcrata, liberal i d’extrema dreta molt majoritàriament.

En canvi, els eurodiputats que s’oposen a la novetat, principalment del grup Verds/ALE amb el Partit Pirata al capdavant, sostenen que s’està donant carta blanca a les empreses digitals per envair la privadesa de les comunicacions dels ciutadans sense que el benefici social obtingut estigui garantit. Segons el diputat pirata Patrick Breyer, els algoritmes d’intel·ligència artificial que es fan servir fins ara per detectar automàticament i denunciar imatges sospitoses no són prou precisos i donen fins a un 90% del que s’anomenen falsos positius. Breyer posa com a exemple les fotografies d’uns nens a la platja que els seus pares envien per correu als avis, i assegura que en molts casos dispararien l’alerta dels sistemes automàtics de detecció tot i ser completament lícites.

Els detractors de la suspensió adverteixen també de la possibilitat d’un mal ús del sistema de supervisió, ja sigui per part de les empreses o d’algun dels seus empleats. En aquest sentit, es recorden els casos d’enginyers de firmes tecnològiques que han abusat dels seus privilegis d’accés intern per acumular material compromès que després han fet servir en benefici propi.

Tot i això, el principal motiu d’alarma és la insinuació que el nou reglament obre la porta a les autoritats per exigir a qualsevol plataforma digital que els obri una porta del darrere per inspeccionar el contingut de totes les comunicacions privades entre els seus usuaris. En concret, es tem que els governs puguin acabar espiant què ens diem per WhatsApp, Signal o Telegram gràcies a un eventual afebliment dels seus sistemes de xifratge d’extrem a extrem, que actualment només permeten al remitent i el destinatari conèixer el contingut dels missatges.

La veritat és que resulta força improbable que s’arribi a aquest extrem. Fer-ho dinamitaria els fonaments de l’existència d’aquestes plataformes, alguna de les quals fins i tot ha renunciat a operar en determinats estats per no haver de proporcionar al govern de torn la clau de la suposada porta del darrere. També és cert que la gran majoria del contingut pedòfil que circula per internet ho fa per xats i grups de xat xifrats, de manera que el nou reglament no podrà fer-lo aflorar sense intervenir en els sistemes de xifratge. En aquestes condicions, doncs, les policies probablement serien més eficients si els governs dediquessin més recursos als procediments convencionals –és a dir, no únicament digitals– de rastreig i identificació de pedòfils.

Els promotors de la modificació legislativa la defensen destacant que es planteja exclusivament la detecció de pornografia infantil, que són les empreses d’internet les que decideixen voluntàriament si apliquen o no els mecanismes d’anàlisi automàtica de contingut, i que el nou permís explícit per observar les comunicacions dels ciutadans tindrà un termini màxim de tres anys, que podrien ser menys si la Comissió Europea compleix el compromís de proposar una solució més permanent al problema de l’abús sexual infantil per internet abans que acabi aquest any. Ara bé, tampoc ningú ha assegurat que el termini no es pugui prorrogar.

El cas és que tornem a trobar-nos amb l’etern conflicte entre una privadesa digital que afavoreix la llibertat d’expressió i l’obligació dels governs de perseguir els delinqüents. La ironia és que aquest cop ens passa a Europa, que ha presumit fins ara de campiona mundial de la privadesa, sense decantar-se per la posició dels EUA, que cedeixen desacomplexadament les dades dels ciutadans a les empreses privades, ni per la de la Xina, en què ho fa el mateix estat.