Tres motius per veure: 'La profecía'

Barcelona1. Perquè, de les pel·lícules sorgides a rebuf de l'èxit d''El exorcista', aquesta és la que més s'hi aproxima, en termes de qualitat cinematogràfica (i capacitat d'acollonir el personal). El film explica el drama que viu una família que ha adoptat un nen sense saber que es tracta, poca broma, de l'Anticrist. Si la nena de l'Exorcista, malgrat els insults i els vòmits verds, era evident que era una víctima (posseïda per un monstre), en aquest cas hi ha un nen que mai en perd l'aparença. Però amb una cara de mala llet capaç de gelar la sang.

2. Perquè el cangueli que suscita el film està propulsat per la maledicció que sembla perseguir-lo i que n'ha alimentat l'aura. En els quatre mesos que va durar el rodatge, Gregory Peck i el productor executiu van veure com sengles llampecs impactaven contra els avions que els traslladaven, un altre productor li va anar d'un pèl també de ser colpejat per un llamp, l'IRA va bombardejar un restaurant on havien de reunir-se Peck i el productor... O bé un avió que havia de prendre preses aèries d'Israel (però que va ser canviat a l'últim moment) es va estimbar i van morir tots els passatgers. Més coses encara: un cuidador d'animals va morir, menjat per lleons; un doble va morir al cap d'un temps d'haver treballat al film i el responsable dels efectes especials va patir un accident de trànsit que va decapitat la dona que l'acompanyava, també poc després.

3. Perquè, parlant de decapitacions, conté una de les primeres que es va atrevir a filmar el Hollywood dels grans estudis. Però la cruesa d'algunes imatges contrasta amb la delicadesa de Richard Donner. Com, per exemple, a l'escena en què cau un bol amb aigua i peixos de colors: va ordenar que posessin sardines mortes pintades de colors, perquè no volia matar uns animalons només pel fet de fer la pel·lícula.