Un dels millors curts de ficció nominats als Oscars és El hombre que no pudo permanecer en silencio, una pel·lícula croata de només catorze minuts que ens transporta a una massacre real, la de Štrpci. La del 27 de febrer de 1993, durant la Guerra de Bòsnia, en el transcurs d’un viatge de Belgrad a Montenegro en un tren de passatgers. Paramilitars serbobosnians van aturar el comboi amb la voluntat d’identificar la identitat i la religió dels usuaris. Van assassinar dinou persones. Només un passatger, Tomo Buzov, va plantar cara als militars, i ara el curtmetratge homenatja el seu gest. És una història colpidora, molt crua. Juga amb la confusió sobre qui serà l’home que tindrà la valentia d’alçar la veu, però també amb la covardia de l’espectador, que es projecta en aquell vagó i pensa quina seria la seva conducta. El silenci, com anuncia el títol, té un pes determinant en l’emoció del film. I hi ha un pla circular demolidor. Després que el personatge que interpreta Buzov baixi del tren, la càmera mostra l’interior del vagó. Veiem el rostre de cadascun dels passatgers, palpem la por i la incomoditat d’aquell moment i, sobretot, els detalls d’un seient buit. També un diari sobre la tauleta, la tasseta de cafè, les ulleres de llegir... Els objectes adquireixen una força imponent. Trobareu el curtmetratge a Movistar+. No us el perdeu.
A la mateixa plataforma teniu dos curtmetratges més que també estan nominats. A lien (Retención) ens transporta a l’essència de la política d’immigració de Donald Trump. Un matrimoni nord-americà amb una filla petita es dirigeix a l’oficina governamental per aconseguir la targeta verda per al marit. Els seus pares eren del Salvador, però ell s’ha criat al barri de Queens. Les presses de la quotidianitat pròpia d’una parella jove atrafegada es barregen amb els nervis i la por dels tràmits burocràtics. Tota l’acció transcorre en el mateix espai i esdevé un lloc angoixant i hostil. Es posa de manifest la desprotecció de tots els ciutadans, també els de nacionalitat estatunidenca. La pel·lícula busca traslladar a l’espectador el terror i la crueltat del sistema, tot i que ho fa d’una manera tendenciosa: un element que estimula el patiment consisteix en dipositar part del trauma en l’estereotip més clàssic: una mare rossa indubtablement nord-americana. Com si el color de pell fos el factor clau per sentir-nos interpel·lats per aquella injustícia.
L’altre curtmetratge que és una delícia és Beautiful men, en aquest cas una producció d’animació en stop-motion. Els tres protagonistes de la història són tres homes calbs, tres germans ben avinguts, que viatgen a Istanbul per sotmetre’s a un trasplantament capil·lar. El treball de construcció dels personatges és una meravella. La narració és tan delicada, tan subtil, que la fa molt commovedora. D’aquests tres homes emergirà una reflexió sobre la masculinitat i la vulnerabilitat que dotarà el film d’un subtext molt potent.
