La transició eren ells

En els mateixos anys en què Catalunya transitava de la dictadura a la democràcia i la recuperació de l'autonomia, La Trinca va encarnar una autèntica transició en el terreny de l'humor i l'espectacle. Veníem del gran Joan Capri, el mestre de la conyeta costumista, de petit format; i a la Catalunya tardofranquista l'ensopiment general començava a cedir terreny davant d'un públic jove que adorava el rock i la cançó protesta. Els nois de Canet van irrompre amb el seu aire pelut, desenfadat i irreverent, les seves lletres mordaces i els seus espectacles moderns, pensats per a un públic ampli però exigent. Després d'una colla d'anys i discos, La Trinca va demostrar que podia fer compatible la creativitat, el compromís de la sàtira i la vocació empresarial, que poc després els va convertir en pioners de la producció televisiva a Catalunya i Espanya. Però per damunt de tot van ser uns notaris esbojarrats de la nostra trepidant història recent, alguns episodis de la qual no s'entenen del tot sense les seves cançons. Us ho diu algú que és capaç de recitar de memòria gairebé totes les peces d'Opus Deu i Nou de Trinca, que sonaven al tocadiscos de casa per a alegria de tota la família, tot i que de vegades els pares arrufaven el nas: "Si no fossin tan grollers..."