La trampa dialèctica de Jeff Bezos

Llegeixo aquesta frase de Jeff Bezos en què defensa la seva decisió d’impedir –com ha estat tradició en l’últim mig segle– que el Washington Post, que posseeix, es mulli explícitament per Kamala Harris o Donald Trump: “Els suports presidencials no fan res per moure les balances d’unes eleccions. El que sí que fan és crear una percepció de biaix, de no independència”. És una afirmació més que discutible. Tenint en compte el bombardeig d’estímuls polítics que rebem cada dia per terra, mar i Twitter, és cert que ben poca gent decidirà el seu vot per un suport explícit d’un diari. Però és que l’editorial no es fa pensant en un presidenciable en concret, sinó en el lector. Es tracta d’estructurar per què es considera més adequat un candidat que l’altre. Però, sobretot –i més encara en els temps polaritzats que vivim–, llança un missatge de reconeixement mutu i valors compartits. El Washington Post s’ha passat mesos publicant informacions que evidencien el perill que suposa Trump per a la democràcia. Quin sentit té ara fer veure que no considera un candidat més adequat per al càrrec que l'altre?

Ja fa temps que aquesta confusió badoca entre equidistància i independència ha donat ales a populistes de tota mena per guanyar-se espais mediàtics. Tractar depèn de quines opcions polítiques com si fossin una força més no té sentit si la seva existència amenaça frontalment la integritat de la democràcia (que se sustenta en bona part en una premsa lliure). És legítim que Bezos tingui por de les conseqüències econòmiques per als seus negocis d’una victòria de Trump si el Post dona suport a Harris. Però si tant defensa la independència editorial com diu hauria d’haver-se aplicat la recepta en aquesta ocasió i no interferir en el que la redacció ja havia decidit.