Tractem tots els morts igual?
“Estas imágenes no deberían haberse emitido nunca”, repetia Jaime Cantizano a Mañaneros, conscient de l’abast del disbarat poca estona abans, en directe. “Lo sentimos muchísimo. Y estas disculpas van dirigidas en primer lugar a la familia del fallecido”, afegia. “Estas imágenes han sido retiradas de la emisión en digital del programa y nunca más podrán verse”.
Retrocedim una hora i quaranta minuts. Quan faltaven deu minuts per a les dotze del migdia, el programa Mañaneros de La 1 oferia una última hora als espectadors sobre la desaparició d’Álvaro Prieto, un noi de divuit anys de Còrdova: “Tenemos una dramática última hora”. La frase és la prova evident que el programa era conscient del mal pronòstic de la informació. I connectaven amb el reporter del programa, Alberto Catalán, que era a l’estació de Santa Justa de Sevilla. Atabalat, admetia que no sabia com explicar el que acabaven de veure ell i el càmera que l’acompanyava: “No sé cómo contar esto... Acabamos de ver entre dos vagones... Hemos visto algo sospechoso. Hemos visto unes zapatillas que asoman entre dos vagones”. I, just en aquell moment, el tren feia marxa enrere i tornava a passar per davant seu, de tal manera que la càmera podia confirmar la imatge amb un zoom. Un cos atrapat entre dos vagons amb la roba que coincidia amb la del noi desaparegut.
Davant la truculència de l’escena el realitzador retornava la connexió amb el plató. Massa tard.
Les disculpes són un deure moral en aquest cas, però no resolen el despropòsit televisiu. És impossible desfer l’error informatiu, però sí que és possible analitzar què ha portat els periodistes i el programa de la televisió pública a aquest despropòsit: l’obsessió per la immediatesa ha devorat la reflexió periodística. En uns temps en què les xarxes socials corren més que els mitjans tradicionals, la televisió viu amb el desfici de la imminència. I a això cal afegir-hi una competitivitat ferotge per les exclusives i per l’audiència. La franja matinal és especialment susceptible a aquestes demandes. I més en un cas revestit de misteri en què la cobertura feia quatre dies que durava.
El codi deontològic de RTVE especifica el deure de no mostrar plans de cadàvers ni ferits perquè vulnera els seus drets. Però això resulta paradoxal en una setmana simptomàtica. Fa dies que ens arriben imatges des d’Israel i Gaza plenes de morts i atrocitats inimaginables. Fa vuit anys els mitjans van ensenyar tothora el cos de l’Aylan Kurdi, aquell nen que les onades van portar fins a la vora d’una platja de Turquia. Però mostrar en directe el cos d’un jove futbolista desaparegut quan tornava de festa no ho trobem acceptable. El context no ho demana perquè l’escena no aporta res. No se’n desprèn un component social en què la imatge serveix de denúncia pública o per conscienciar sobre un drama que ens afecta com a ciutadans. Però la mala decisió de Mañaneros ens recorda que no tractem tots els morts igual.