S’ha estrenat un documental a la plataforma Disney+ que us deixarà bocabadats. És d’aquelles històries que no us en sabreu avenir. També us pot provocar un cert malestar, perquè sereu testimonis de la més absoluta deshumanització del protagonista en un context en què tothom ho percep com un simple entreteniment. The contestant narra l’experiència del Nasubi, un noi de Fukushima, a la televisió japonesa de finals dels 90. El gener del 1998, va viatjar fins a Tòquio per provar sort en el món de l’entreteniment. L’atzar el va portar a ser l’únic concursant d’un reality cruel que es convertiria en l’espectacle de més èxit de la televisió. El seguien més de trenta milions d’espectadors, però ell es pensava que no el mirava ningú i que només formava part d’un experiment de prova. Nasubi es va passar 15 mesos despullat i tancat en una habitació petita. El seu repte consistia en sobreviure gràcies als premis que aconseguia a través dels abundants concursos de les revistes japoneses. Es passava hores escrivint centenars de postals per guanyar tota mena d’obsequis, també el menjar. Teòricament, el reality s’acabaria quan hagués acumulat premis per valor d’un milió de iens. El que no s’imaginava era que, un cop superés la prova, encara li quedava un recorregut molt traumàtic per recórrer. L’espectador del documental tampoc se’n fa el càrrec, en un gir inesperat de guió.
El documental, dirigit per la britànica Clair Titley, és un retrat descarnat de la cultura mediàtica i la societat de consum. Titley, criada al sud i al sud-est de l’Àsia, va créixer veient l’MTV asiàtica i freqüentant videoclubs clandestins on trobava pel·lícules occidentals. És molt hàbil captant els matisos de la narrativa audiovisual, els factors identitaris, i subratllant-los als espectadors. No hi ha locució més enllà de les lectures del diari personal que escrivia el Nasubi quan estava tancat. Titley torna a posar davant de la càmera el gran protagonista d’aquella història 25 anys després. També Toshio Tsuchiya, el productor que va idear aquell experiment salvatge. Són els antagonistes que, des de l’actualitat, vertebren el relat mirant cap al passat. És una història de tortura extrema, d’abús ferotge, d’explotació humana. Som testimonis de la manipulació psicològica i el maltractament, de la humiliació més bèstia. És un segrest en el qual la televisió legitima la perversió en benefici de l’espectacle i l’entreteniment. Colpeix la docilitat del Nasubi i la inconsciència de l’audiència. Per sort, el documental, d’una hora i mitja de durada, també mostra el creixement personal del protagonista per tranquil·litzar l’espectador.
The contestant va més enllà d’un cas concret. Ens parla de l’autoritat que, com a societat, hem atribuït a la televisió, de la seva impunitat per crear una realitat paral·lela que difícilment es qüestiona, de la capacitat d’alienar persones, al Japó i en qualsevol altre lloc. Fa palès com la pantalla ha servit per deixar entrar els valors més execrables dins de casa nostra i ens els hem empassat com llaminadures.
