Vicepresidenta d’Òmnium Cultural, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, professora de la Universitat Pompeu Fabra, parella de Sergi Cutillas –un dels grans de la ràdio a Catalunya– i mare del Marc, davanter del Barça Genuine, l’equip per a persones amb discapacitats intel·lectuals. Però si a Mònica Terribas i Sala (Barcelona, 1968) l’haguéssim de reduir a una sola faceta diríem que és periodista. Periodista d’acció i de reflexió. De fer i de pensar en què fas i en per què ho fas. Ha ocupat posicions de molta notorietat i ara continua treballant –servint, com li agrada dir a ella– des d’un despatx de Mediapro.
Quin és l’últim gol que has celebrat del teu fill Marc, que juga amb el Barça Genuine?
— Doncs aquesta temporada en un amistós vam celebrar un gol, i sempre em fa molta il·lusió. Ell és davanter, però és un davanter a l’estil Rexach, que només xuta si la pilota li arriba al peu, però allò d’anar-la a buscar...
Córrer és de covards, també per al Marc?
— Una mica córrer és de covards, sí. Però t’he de dir que això del Genuine és una experiència fantàstica. Ara fa tres anys que el Marc juga al Barça i sempre l'hi dic: “Marc, gaudeix-la molt, aquesta temporada”, perquè hi ha d’haver rotació a l’equip perquè entrin altres noies i altres nois que puguin tenir l’oportunitat de viure una experiència com aquesta. És al·lucinant el que els fan viure. Els tracten igual com si fossin als primers equips masculí o femení, tenen un equip de psicòlegs i un equip tècnic, participen en les campanyes de publicitat... A casa meva, el somni era jugar al Barça i ho ha aconseguit el Marc. Qui ho havia de dir!
Quan ets a la grada i mires el partit, què penses, què veus?
— Jo veig moltes persones com el meu fill, persones a les quals la vida els ha donat les cartes sempre marcades i que tenen dificultats en tots els terrenys, i que allà, al Barça Genuine, se senten que formen part d’una cosa que arrossega emoció. La gent celebra allò que fan. Les persones amb discapacitat intel·lectual poden treballar amb nosaltres, però la gent rarament els fa sentir que formen part del seu entorn. Estan a la feina com nosaltres, però rarament algú els dirà: “Vols anar a prendre alguna cosa?” Per això, ara es posa en marxa el Dinder Club, que és una aplicació perquè ells es posin en contacte amb gent que tenen a prop, però que no són del seu nucli, perquè es puguin conèixer i tenir relacions. És només per a persones que tinguin discapacitat intel·lectual, perquè són un col·lectiu molt vulnerable, i hi ha molts casos d’abusos sexuals. Quan fan ús d’una app normal es poden trobar amb experiències que són molt fotudes per a ells.
Parlàvem del teu fill, anem als pares. Quin és l’últim consell que t’han donat?
— Ha, ha! Es resumiria en una frase de la meva mare que diu “Ves amb compte, no ho facis”. Els pares patim. Patim pels fills. És igual que tinguis 86 o 88 anys, com els meus, o que en tinguis 40. Quan tens un fill, pateixes tota la vida. És normal. Jo també pateixo cada vegada que el Marc surt sol i l’he de deixar sortir perquè ha de volar.
Hi ha hagut alguna cosa que t’hagin dit “no ho facis!” i tu els hagis fet cas? ¿O ja et poden anar dient que tu ho faràs igualment?
— En general, no els he fet gaire cas, he, he! I no me’n penedeixo. Hi ha coses en què m’he equivocat i tu també, segur, però formen part de mi i no m’agrada penedir-me’n.
¿De tots els càrrecs que has ocupat, quin és l’últim al qual tornaries?
— Tornaria a tots. Vaig ser vicedegana de la Universitat Pompeu Fabra, qui sap si em tocarà tornar-ho a ser en un futur. La direcció de TV3 la vaig patir molt, però vam fer coses meravelloses. El matí de Catalunya Ràdio, La nit al dia... Tornaria a tot, perquè amb totes aquestes experiències he fet coses que m’han encantat.
Però no és el mateix que te’n quedi un bon record que tornar-hi.
— Home, ja, però és que això no passarà. Tu i jo sabem que quan tens 55 anys la gent comença a deixar de pensar en tu, i més en un món en què l’edatisme actua de manera bastant contundent. Per tant, estem parlant per parlar. Ara, on segur que tornaria demà mateix és a La nit al dia, segur, segur. És el format que quadra més amb la meva manera de fer periodisme.
Demà mateix hi tornaries, eh...
— Sí, sí, perquè era un programa que em permetia cocció lenta, un equip cohesionat, parlar de tot en una hora en què la pressió de les audiències ja no és el més important. Bé, era feliç. Era una altra època de la tele, del país i de tot.
¿Has pensat que El matí de Catalunya Ràdio o Nexes, que vas fer a TV3, poden ser els teus últims programes a la ràdio o a la tele?
— Clar que ho penses, sí, sí. I el Nexes t’he de dir que és un programa al qual hauria donat l’oportunitat que l’audiència de Catalunya se l’anés fent seu. Havia nascut en pandèmia, era un format molt difícil, un format social on es tocaven tota mena de temes, i crec que aquí sí que hi feia falta que ningú hagués apagat el foc tan de pressa. És una recança que sempre he tingut. El matí de Catalunya Ràdio va ser una etapa llarga i ja està fet. Però sí, és possible que siguin els últims i no passa res. El periodisme és servir la societat, donis tu la cara o no.
Sempre parles de servir la societat. Quin creus que és l’últim servei que has fet a Catalunya?
— Ha, ha! Doncs, per exemple, ara quan érem a baix m’has vist saludar un noi jove. Era un exalumne de la facultat que em venia a consultar una cosa. Per a mi, això és una de les feines que més satisfacció em donen. Ajudar a tirar endavant els seus projectes, les seves il·lusions. El que pugui fer en el terreny social, tant si estic a Òmnium Cultural com a la Guttmann o a la Fundació Paco Candel. I els projectes documentals que estic fent t’asseguro que, si algun dia surten, tenen com a únic objectiu sacsejar aquesta societat davant de coses que penso que son necessàries.
L’última notícia relacionada amb Mediapro, la companyia on ara treballes, és que Jaume Roures ha deixat l’empresa o l’han convidat a deixar-la. Com t’afecta a tu, això?
— M’afecta, evidentment, perquè és un amic, una persona que juntament amb Tatxo Benet i molta altra gent ha marcat el caràcter d’aquesta casa. La gent que coneix Mediapro sap que l’empremta de Jaume Roures és en el cinema, en la gestió dels serveis audiovisuals... Per tant, en el fet que ell deixi l'empresa després de 30 anys hi ha una part professional, en la qual el Tatxo diu que mantindrem l’empresa en el mateix carril on ha estat sempre, i una personal que sap molt greu, quan a més saps com funciona el cervell d’aquella persona que està 24 hores al dia i 7 dies a la setmana construint. I és algú que ha construït molt.
Descrivies el Jaume Roures com algú “24 hores al dia i 7 dies a la setmana”. Tinc la sensació que Mònica Terribas és igual. Explica’m l’última vegada que hagis desconnectat, que hagis fet alguna cosa que no tingui res a veure amb el cap.
— Mira, dissabte vaig anar al concert dels 10 anys dels Catarres. Divendres vaig anar a sopar amb amics i aquest cap de setmana hi torno. Jo desconnecto, sí, sí. Tinc amics de molts àmbits diversos. No practico el monocultiu periodístic.
Et demanaré l’últim record que tinguis de Joaquim Maria Puyal, amb qui has treballat molt, fent televisió.
— Mira, quan vam acomiadar Un tomb per la vida ell va organitzar una cosa que feia sempre, que és una festa per a tot l’equip. Vam anar a un vaixell i recolzats a la barana em va dir que s’acabava el Tomb: “Jo ara aquí m’aturo perquè veig que amb la dinàmica que porten, les televisions cada vegada seran menys proclius a fer coses creatives i més a fer coses que només generin audiència”. I aquest és l’últim record que tinc d’ell a la tele. Pensar que una persona tan jove com ell tenia la clarividència de veure que el món televisiu caminava per unes carreteres que jutjarien la seva feina per una dada d’audiència... I això ho hem viscut tu i jo, tots dos. És igual que el format sigui nou, que sigui útil... Pam, la xifra. I ell això ho va veure en aquell moment i era molt jove.
I t’ho va dir en un barco...
— I m’ho va dir en un barco, sí.
Dius: “Deixeu-me donar una última notícia”. Quina t’agradaria que fos?
— Mira, abans deia que la notícia que voldria donar és el final d’ETA i ho vam aconseguir. Però ara te’n diria una que és global: que deixessin de guanyar líders d’extrema dreta al món. Prou. Això ara em preocupa moltíssim. Quan tens la intel·ligència artificial en mans de cinc empreses tecnològiques i el món polític en mans de gent d’extrema dreta, la combinació és diabòlica. Em fa molta por. Té a veure amb com ens informem, amb el fet que segons l’informe Reuters hi ha un 38% de la població que ja no vol informar-se, que rebutja la informació. Quan passa això, pot créixer l’abstenció, però també pot créixer un vot absolutament volàtil, fruit d’una serra elèctrica o d’un senyor que crida. Estem en un moment molt delicat. Algú entès en intel·ligència artificial em deia: “És que arribarà un moment que les màquines substituiran la humanitat”. Jo espero que no passi, però t’he de dir que no estem fent gaires punts perquè les màquines ens respectin. Si les màquines no ens respecten, ens ho haurem guanyat a pols. Aquesta és la notícia que més m’agradaria donar: que deixi de guanyar gent d’extrema dreta.
Què hi has vist l’última vegada que t’has mirat al mirall?
— Que em faig gran, he, he! Però això forma part de la vida. L’altre dia teníem aquesta conversa amb la Montse Guallar i el Roger Escapa...
La vaig escoltar, que vas dir que havies estat temps sense mirar-te al mirall.
— Sí, perquè les dones sempre ho hem patit, això. Et veu algú i et diu: “Fas mala cara, avui”. A tu segur que no t’ho diuen mai o poquíssimes vegades. Jo, si deixo d’empastifar-me les ulleres perquè no es vegi el negre d’aquí sota els ulls... “Ai, fas mala cara”. I aquesta pressió la patim perquè tot el sistema comercial pivota sobre la cosificació de les dones. A mesura que fas anys i et passen coses i vius la menopausa... són temes que no es toquen. Tot això forma part de la vida, com també en forma part començar a pensar com tindràs cura dels teus quan ja no estiguis bé. Jo he de començar a pensar en això, encara que després la vida em sorprendrà i res del que hagi programat acabi passant. La meva obligació és ser molt conscient que puc arribar a viure vint anys més o trenta, o potser demà passat ja no hi soc. I aquesta és una de les coses que penso quan em miro al mirall.
Com vas passar l’últim Cap d’Any?
— El vaig passar a Nova York amb el Sergi, el Marc i la meva padrina Pepis, celebrant els seus 80 anys i els 24 del meu fill. El volia fer amb els pares, aquest viatge, però ells ara ja no estan per fer viatges llargs. Aquest el vam preparar amb anys d’antelació i va ser meravellós.
Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. Una cançó d’El Último de la Fila.
— Ai, El Último de la Fila. Tu me la taral·leges i jo la segueixo.
“¿Dónde estabas entonces...”
— “...cuando tanto te necesité?”.
Les últimes paraules de l’entrevista són teves.
— En alguns moments complicats de la meva vida tu hi eres. I avui aprofito per donar-te’n les gràcies.
En una altra vida, Mònica Terribas va ser editora de l’ARA –entre el 2012 i el 2013–, just després de deixar la direcció de TV3 i abans d’agafar El matí de Catalunya Ràdio. Per això, el primer que fa, quan ens ve a buscar a les portes de Mediapro, és saludar excompanys com el fotògraf Pere Tordera o l’Alba Om, cap d’Ara Vídeo, demanar com va el diari i recordar l’antiga redacció del carrer Diputació.
A partir d’aquí, comencem a agafar ascensors amunt i avall de l’edifici gegant de Mediapro, buscant un despatx on poder gravar l’entrevista. En un dels viatges, s’obre la porta de l’ascensor i apareix Antoni Bassas. Ja hi som tots. Ell se’n va cap a la redacció de la productora Alguna Pregunta Més i nosaltres, a la planta 15, ara sí, trobem el lloc per començar la conversa.