Tòquio, els jocs més tecnològics

BarcelonaRobòtica, experiències immersives, computació avançada, retransmissions en altíssima definició. Els Jocs Olímpics d’aquests dies a Tòquio havien de tornar a ser un aparador de la potència tecnològica japonesa, tal com els del 1964 van projectar al món la imatge d’un país innovador amb el tren d’alta velocitat i els seus aleshores espectaculars 210 quilòmetres per hora. Tanmateix, les restriccions imposades per la pandèmia de covid-19, que ja van obligar a ajornar un any l’esdeveniment, han fet que moltes de les activitats previstes s’hagin quedat als calaixos per absència de públic que pugui gaudir-ne. D'altra banda, sense espectadors presencials, les retransmissions televisives agafen més importància que mai. I la tecnologia també s’està aplicant a Tòquio per garantir el distanciament físic i dificultar els contagis de coronavirus.

Per exemple, els participants que arriben a la capital japonesa amb determinades companyies aèries poden identificar-se a l’aeroport sense haver de treure’s la mascareta, gràcies a la tecnologia de reconeixement facial de NEC, que ofereix un 99,9% d’encert fins i tot amb mig rostre tapat. Una proporció significativa dels 14.000 guàrdies de seguretat privada que vigilen els recintes olímpics porten al pit videocàmeres que envien imatges en directe al núvol, on algoritmes d’intel·ligència artificial (IA) busquen patrons de conducta sospitosos. Toyota, el gegant japonès de l’automoció, ha desplegat robots autònoms en els àmbits més diversos: des dels proverbials guies virtuals que t’orienten als hotels i els pavellons fins a aparells que entreguen sols les comandes de menjar als esportistes i els jutges als llocs on són, per evitar aglomeracions. També hi ha robots a les pistes: en concret, els que van a recollir els objectes –javelines i pesos– que els atletes projecten tan lluny com poden en les proves de llançaments.

Com és natural, la mobilitat dins dels recintes olímpics també està automatitzada. Bona part dels 3.700 vehicles que la citada Toyota ha aportat als Jocs com a patrocinadora principal són minibusos elèctrics e-Palette, amb 150 quilòmetres d’autonomia i capacitat per a vint passatgers (o quatre amb cadira de rodes). Tractant-se de trajectes en circuit tancat, circulen de manera autònoma, però a bord sempre hi ha un operari que vigila que tot vagi a l’hora. Una última curiositat relacionada, tot i que de manera tangencial, amb l’automoció: el peveter de l’estadi on la flama olímpica crema des de la cerimònia inaugural és el primer de la història dels Jocs que fa servir l’hidrogen com a combustible.

Els primers Jocs en 4K i amb HDR

Tal com dèiem, en uns Jocs sense espectadors presencials les retransmissions audiovisuals agafen una importància crucial. I amb el sistema vigent de drets d’emissió, que descarta la difusió per internet –més enllà dels vídeos dels recintes olímpics que alguns participants publiquen a TikTok–, la reina continua sent la televisió. L’OBS, el braç audiovisual del Comitè Olímpic, té previst generar a Tòquio en dues setmanes unes 9.500 hores de programació, un 30% més que als Jocs de Rio. ¿La gran novetat en aquesta ocasió? Es tracta dels primers Jocs Olímpics que s’emeten íntegrament –excepte els partits de tenis en exteriors– en vídeo d’ultra alta definició (UHD, més coneguda com a 4K), que quadruplica la quantitat de píxels en pantalla de les anteriors emissions en HD. I no només això: el senyal que s’emet és de tipus HDR (rang dinàmic ampliat), que ofereix un millor contrast i més fidelitat dels colors. Naturalment, per apreciar-ho cal disposar d’un televisor compatible i estar abonat a Movistar+ o a Vodafone TV, les dues plataformes de TV de vídeo per internet que ofereixen en 4K els canals d’Eurosport. Val a dir que el senyal original també inclou so immersiu de 5.1.4 canals (els sis altaveus d’un cinema a casa, més quatre al sostre), però només Comcast als EUA permet gaudir-ne amb equips compatibles amb Dolby Atmos. Aquí, en canvi, Eurosport només proporciona so estèreo.

Encara poden veure els Jocs amb més qualitat d’imatge els espectadors de NHK, la radiotelevisió pública del Japó, que té previst emetre fins a 200 hores de competicions amb resolució 8K. Això sí, com que allà no hi ha cap canal de TDT en 8K (aquí ni tan sols en tenim cap en 4K), la difusió es fa via satèl·lit. I aprofiten per incloure fins a 24 canals de so per a les instal·lacions compatibles. Menys visible, però igualment important, és la rebotiga de la producció audiovisual, que ha traslladat al núvol de la firma xinesa Alibaba el contingut que fins ara residia en servidors locals, de manera que els editors poden treballar a distància.

Les imatges de les competicions s’enriqueixen de maneres molt diverses. La nord-americana Intel –responsable de l’estol de 1.500 drons que van formar diverses figures al cel durant la cerimònia inaugural– ha instal·lat al pavelló de bàsquet de Saitama el sistema True View, amb 35 càmeres 4K, per generar repeticions en 360 graus, vistes d’ocell i altres imatges. Al camp de tir amb arc hi ha càmeres de Panasonic que mesuren les constants vitals dels arquers des de 12 metres de distància. En les proves d’atletisme es fa servir el 3D Athlete Tracking d’Alibaba i Intel per mostrar dades en temps real, com el moment en què el corredor assoleix la seva velocitat màxima. L’operadora NTT DoCoMo ha desplegat cobertura mòbil 5G a les proves de nàutica (vistes des dels vaixells o drons), golf (imatges dels jugadors en diferents llocs del camp) i natació.

Els jutges d’aquesta última disciplina porten ulleres de realitat augmentada per veure dades dels nedadors superposades a la prova que estan observant. És probablement una de les poques experiències de contingut immersiu que han sobreviscut a la pandèmia: OBS havia previst oferir vídeo de 180 o 360 graus dels 55 esports en joc, però al seu canal oficial de YouTube només hi ha vídeos en aquest format d’una quinzena de competicions. Fins i tot els mitjans tradicionals estan fent un ús de la tecnologia per a les seves cobertures informatives dels Jocs de Tòquio. Per exemple, l’extraordinària anàlisi gràfica que The New York Times ha fet del salt de la gimnasta nord-americana Simone Biles.