Toni Cruanyes: “Redefinim la identitat. Si no, ho farà l’extrema dreta, que s’alimenta de recels”

Potser pot sorprendre que algú que cada dia pren la paraula davant de centenars de milers de persones (alguns dies d’aquesta setmana borrascosa, davant un milió de persones) tingui necessitat d’escriure un llibre per explicar-se. Però cal entendre que el periodista que edita i presenta un Telenotícies només és l’anchor, l’últim rellevista d’una cursa d’esforços col·lectius, que no pot sortir del carrer assignat a tot l’equip i arribar a la meta sense que li caigui el testimoni. I quan això passa cada dia des de fa sis anys, aquest últim rellevista té ganes de parar de donar voltes a la pista i provar altres distàncies en solitari. És per això que Antoni Cruanyes i Plana (Canet de Mar, 1974) ha escrit el llibre 'Un dels nostres. Identitats en conflicte a Catalunya' (Pòrtic, 2020), en què el presentador i editor del Telenotícies vespre presenta una barreja d’autobiografia, assaig sociològic, història econòmica de Catalunya i defensa del paper de TV3. I tot plegat per proposar la necessitat de repensar la identitat catalana en un moment de canvis rapidíssims. Un llibre de Toni Cruanyes que es llegeix com si el sentissis i que sorprendrà per la seva ambició i sinceritat.

Li has dedicat el llibre a la teva mare, Dolors Plana Pineda: “Mare, mestra i mirall”. I això?

La meva primera identitat que recordo és d’un dia que anava pel carrer i vaig sentir que preguntaven: “I aquest qui és?” I van dir: “El fill de la Dolors”. La Dolors és la mestra de primària de Canet i generacions de canetencs han passat per les seves aules. I el caràcter que imprimeix ser el fill de la mestra explica algunes coses que he acabat fent a la vida.

Quin caràcter imprimeix?

Intentar ser bon noi, responsable, perquè la mare és a casa però també és al pati. I també la voluntat pedagògica. Sovint m’imagino el plató del Telenotícies com si fos una immensa aula d’escola amb centenars de milers de persones.

L’1 d’Octubre devies prendre consciència de com és de difícil informar quan informes d’una crisi greu al teu propi país.

Totalment. Una de les feines més importants que hauré fet mai a la vida és acompanyar tants centenars de milers de catalans aquells dies amb el màxim d’honestedat possible, cosa que volia dir un to greu en alguns casos, però també de complicitat en d’altres. Igual com ara, que a través del llibre vull consolar la gent que en aquests moments se sent, ens sentim, sense nord. L’acompanyament és bàsic, i s’acompanya amb el to.

Si la gent ja sabem què ha passat, per què mirem el TN?

Crec que el que busca és algú que ordeni la informació. Algú de confiança, la que TV3 s’ha anat guanyant amb els anys. És el tresor que tenim.

El llibre és en defensa pròpia?

Sí. Tenia ganes de parlar clar i defensar la feina de TV3, perquè ja n’estic fart. TV3, com altres mitjans catalans, ha estat políticament assenyalada amb la voluntat de minar el seu prestigi, precisament perquè marquem el to del país, pròxims a la gran gran majoria del país. I és per això que molestem políticament. És el moment de dir que la feina que estem fent és honesta.

¿Com us protegiu els periodistes de TV3 de les pressions polítiques, tenint en compte que els vostres caps han estat nomenats pels partits del Parlament?

Després de més de 30 anys, han canviat directius però no els que fem la feina. Hi ha un debat professional minut a minut abans de cada TN per decidir què posem al davant, al darrere, qui surt i qui no surt, a partir dels criteris marcats pel consell de redacció que es reuneix hores abans de cada informatiu. Hi ha un consell professional i un comitè d’empresa. Són òrgans que vigilen perquè hi hagi pluralitat, rigor i autocrítica, perquè també ens equivoquem. I potser l’espectador no m’acabarà de creure, però els criteris polítics no són els que ens fan més por, sinó els que afecten empreses, o diversitats culturals, o l’emergència climàtica o la violència masclista, que ens han fet replantejar si estem fent bé o no la nostra feina.

¿L’1 d’Octubre et vas sentir al límit de les teves conviccions professionals?

Sincerament, no. Fa molt temps que vaig vestit d’editor del Telenotícies. Gairebé m’atreviria a dir que tot el que faig cada dia soc molt conscient que pot ser vist com una responsabilitat del presentador del Telenotícies. No és només que no doni la meva opinió política, sinó que moltes vegades no travesso el carrer en vermell, perquè penso que algú pot veure que el presentador del Telenotícies està fent una imprudència. Una altra cosa és la incomoditat que saps que les notícies poden crear a determinats espectadors que normalment veuen TV3. Al llibre explico quan Jordi Pujol fa la seva confessió. Telecinco, Cuatro, La Sexta ho converteixen en un espectacle perquè l’important no era Pujol sinó el procés independentista. Però TV3 com ho ha de fer? Al llibre parlo d’identitats a Catalunya i resulta que Pujol és el creador d’un concepte de catalanitat que va impregnar durant més de vint anys la vida d’aquest país.

Aquests dies hi ha hagut moltes crítiques perquè TV3 ha tret Pujol per parlar del 0,7% d’ajuda al desenvolupament i no ha parlat del 3%.

Sí, hi estic del tot d’acord, crec que encara tenim pendent un 30 minuts o un reportatge de fons sobre el 3%.

Per què no es fa?

No ho sé. Del 3% ja hi ha hagut judici, però la família Pujol encara està embrancada en diverses causes. Un dia o altre s’haurà de fer.

Tornant a l’1 d’Octubre, al llibre expliques que vau tenir una càmera a la porta de la redacció enviant senyal per si entrava la Guàrdia Civil.

Es parlava d’intervenir TV3, i per això vam tenir una càmera amb trípode al costat de la taula de redacció a punt per si en qualsevol moment entrava la Guàrdia Civil i emetre-ho en directe. Vam treballar per sortir a mitjans d’arreu del món explicant el cas de TV3. La repercussió va ser tan gran que en les negociacions entre el PP i el PSOE per aplicar el 155 al final ho van deixar córrer. Per cert, amb l’ajuda dels diputats del PSC. Dies després, Pedro Sánchez va dir que es penedia de no haver-nos intervingut. Però TV3 es va salvar.

Vas tenir el telèfon punxat?

Crec que no, però gent amb qui treballo habitualment sí. Al Xavi Coral, quantes vegades a Brussel·les l’han seguit perquè estaven buscant el president Puigdemont i pensaven que el corresponsal de TV3 sabria on era...

Penses que algú hauria de redefinir la catalanitat. Què és el que ha quedat antiquat?

Redefinim la identitat perquè si no qui la defineix acaba sent l’extrema dreta, que s’alimenta de recels. Necessitem crear un nosaltres que sigui sincer, que inclogui tots aquells trets culturals nostres, inclosos els religiosos, que continuen formant part de la nostra manera de ser i, a la vegada, que inclogui totes les persones que són vingudes d’arreu del món. Aquí, entre la industrialització i el caràcter emprenedor, tots volíem viure millor, volíem progressar. A això s’hi unia a una llengua que servia d’ascensor social. Tot això ajudava a generar aquesta cosa compartida.

I ara no?

Per començar, no som una societat en què tothom treballi. I no tothom que treballa es pot guanyar la vida i progressar. I ens cal la fraternitat que s’entén a la República Francesa, que és que els teus fills poden anar a una escola de qualitat, que els carrers són segurs. Tots aquests són elements que ajuden a configurar un nosaltres que va potser més enllà de la llengua, malgrat que la llengua i la cultura donin forma a aquesta identitat.

Quins elements integraries ara?

La voluntat de fraternitat. Potser sona naïf, però tenim una societat ressentida per un sistema econòmic molt dur que ha creat diferències socials molt grans. Es fa molt difícil construir qualsevol cosa en una societat tan desigual. La identitat catalana com l’entenien els nostres avis, com l’entenia la lluita antifranquista, pot desaparèixer. Si és català qui viu i treballa aquí, però no tothom treballa ni progressa, com ens redefinim? Som una barreja molt gran i necessitem institucions fortes, les famílies, les empreses, un sector públic fort que ens aglutini a tots. Venim d’una època en què, amb la bonança econòmica, s’ha construït alguna cosa en comú. No ho hauríem de perdre.

Afirmes que el castellà també és la nostra llengua.

I això que en la meva història familiar i personal el castellà no apareix per enlloc. El castellà és present aquí de fa sis segles. En la gran majoria de casos per imposició, però és aquí. Crec que també hem de considerar com a pròpia la cultura castellana que es fa aquí. Una altra cosa és si cal més o menys protecció. Qui parla castellà no té cap culpa de com s’ha imposat a casa nostra.

Escrius: “Soc homosexual i en tinc consciència des de l’adolescència”. És la frase que justifica el llibre?

Fa molt temps que he explicat que soc homosexual i ho he intentat viure davant les càmeres amb naturalitat per servir d’exemple. Quan jo era adolescent no hi havia ningú que digués que era homosexual enlloc, i a la tele, menys. Per tant, quan vaig haver-ho d’explicar als meus pares, als amics, a mi mateix, acceptar-ho m’era molt difícil. La gent que surt amb corbata davant de les famílies de Catalunya a l’hora de sopar pot ajudar a fer entendre que una persona com jo pot adoptar un nen i tenir una família. Al llibre he volgut fer un pas més i denunciar que a mi m’han tirat una pedra perquè em feia un petó amb el meu nòvio, o que de viatge a Buenos Aires la policia m’ha detingut al carrer perquè anava abraçat amb la meva parella, total per demanar-me uns diners i deixar-me anar. Vull que se sàpiga, que no sembli que això no ha passat.

Per entendre com ha canviat la societat, d’adolescent vas pensar que si eres homosexual no et podries casar.

Sí, totalment. La meva primera assumpció com a homosexual va ser: “No podré tenir família, hauré de viure tot sol”. No és que no fos legal el matrimoni, senzillament no sabia cap cas de dos homes que visquessin junts.

Ets cristià?

De formació, culturalment, i n’estic molt orgullós. En l’àmbit metafísic potser tinc més dubtes.

¿Et sents expulsat de l’Església catòlica per la condició d’homosexual?

No, he conegut molta gent que m’ha fet sentir com un més. Una altra cosa és que la jerarquia no hagi estat a l’alçada dels cristians de base. El meu marit i jo vam fer un casament civil, però també hi va participar un amic de la família que és monjo. Sí, m’hauria fet il·lusió casar-me per l’Església.

Quan acabes el TN vas a buscar el veredicte de les xarxes?

Sí. Vejam, hem arribat a un punt que em sento molt fort en l’edició del TN, però quan et pot arribar a veure un milió de persones sempre hi ha enrenou. A vegades tenen raó, perquè ens hem equivocat o no hem estat prou precisos. Però també hi ha gent que no ens escolta i ens critica per coses que no hem dit.

Ara m’aprofito: dieu molt sovint “casa nostra” en comptes de Catalunya, doneu pas amb un “explica’ns”, calc del castellà, i s’està imposant el “s’escolta” en comptes del “se sent”.

[riu] Aquestes me les apunto, ho farem millor.