Toni Cruanyes i Ana Boadas: “La diabetis i l’obesitat necessiten molta difusió”

Sant Joan DespíTots dos treballen a TV3 des de fa anys, però fins ara no havien coincidit en cap projecte. Avui Toni Cruanyes i Ana Boadas presentaran junts, durant 15 hores, La Marató.

Per presentar un programa així cal certa complicitat, però vosaltres no us coneixíeu gaire, no?

Ana Boadas: La química s’ha de treballar abans, i nosaltres per treballar-la vam fer un sopar com déu mana. Un dia, després que ell sortís del Telenotícies, vam quedar en un restaurant de Barcelona: vam començar a sopar a dos quarts d’onze de la nit i vam acabar a les tres de la matinada! I gairebé no ens coneixíem de res! Des d’aquell dia les nostres mirades van canviar molt...

Toni Cruanyes: Jo crec que això és l’inici d’una molt bona amistat.

Què vau pensar quan us van proposar presentar La Marató?

T.C.: No m’ho esperava gens, però si mai havia de fer algun programa que anés més enllà de les fronteres d’un informatiu, res millor que La Marató. De fet, suposo que no se’ls hauria acudit proposar-me cap altra cosa! Però em va fer molta il·lusió que m’ho demanessin i m’ho estic passant molt bé: he après moltes coses i he conegut gent molt interessant.

A.B.: Penso que qualsevol presentador que fa entreteniment, en un moment donat, desitjaria fer La Marató, perquè és un programa molt complet. Jo no m’ho esperava, però em va fer molta il·lusió.

¿No us fa por que se us facin massa llargues les 15 hores de directe?

A.B.: Sí que hi ha una mica de “ens llevarem molt d’hora i no s’acabarà mai”. Però tothom ens ha dit que estarem nerviosos els cinc primers minuts, fins que trenques el gel. A partir d’aquí tot flueix. Suposo que vas passant fases: diuen que després de dinar vénen ganes de fer una becaineta, però després tot va amunt un altre cop i acabes amb un estat d’eufòria impressionant.

T.C.: Jo tinc moltes ganes d’aquest repte. Em feia més por el contingut, que tot estigui ben preparat, que no l’esforç físic de les hores. Però, vaja, ja en parlarem quan hàgim acabat!

És gaire llarg el guió?

A.B.: Una mica més de 400 pàgines.

T.C.: I ens l’hem llegit uns quants cops!

A.B.: Vam fer una reunió amb tot l’equip: producció, guió, realització, tècnics... I allà es llegeix el guió de dalt a baix. És un requisit indispensable i jo crec que s’ha de fer així perquè tothom, i sobretot els presentadors, sàpiga l’ordre de les coses, l’estil del programa, el to...

¿Hi ha el risc que el programa acabi adoptant un to massa dramàtic?

A.B.: Aquesta és l’edició número 24 de La Marató. Això vol dir que 23 equips abans ja ho han fet i han sabut trobar la fórmula perfecta entre divulgació, entreteniment, informació, testimonis...

T.C.: El que estic descobrint des de la cuina de La Marató és que hi ha molts missatges que es volen explicar. Per exemple, els malalts de diabetis volen mostrar que la seva vida és normal, que poden conviure amb la malaltia. Per altra banda, des de la comunitat científica ens demanen precisament que expliquem la gravetat de les malalties, perquè la gent sigui conscient que cal investigar, que no provoquen la mort però sí que provoquen condicions que fan que després altres malalties es desenvolupin i provoquin la mort. La Marató fa un còctel barrejant això amb un xou televisiu. Hi ha el perill de fer una cosa barroera, de mal gust, però hi ha la possibilitat de convertir-ho en un cercle virtuós de divulgació, entreteniment i espectacle, com s’ha fet fins ara.

En el teu cas, Toni, estàs acostumat al registre informatiu. ¿Intentaràs sortir-ne o t’has quedat les parts més serioses del programa?

T.C.: Ens ho hem repartit com a bons germans: hi ha parts serioses que les fa l’Ana i d’altres que les faig jo, i el mateix amb les d’entreteniment. Tot i així, crec que el que pot donar més de si són les estones que estem junts. Però sí que està previst que sigui ella la que empenyi més per fer coses una mica més desmarxades del que seria jo.

Com ara què?

T.C.: Hi ha uns gags que aniran apareixent en diferents moments, però no només hi sortirem nosaltres: hi hem involucrat molta gent de la casa. Hi haurà perruques, música... Però sense gaires pretensions, eh? És una picada d’ullet simpàtica que pretén despertar l’interès de la gent, encara que sigui des de la via de la tafaneria, perquè després es quedin i aprenguin una mica més de la diabetis i l’obesitat. Fem coses que jo no em pensava que faria mai, i encara menys davant d’una càmera de televisió perquè em vegi tot Catalunya. Però tot fet amb el millor gust possible! [Riu.]

A.B.: Als espectadors de TV3 els agrada veure els presentadors descontextualitzats, fora del seu àmbit.

¿Sentiu la pressió de superar el marcador de l’any passat?

T.C.: Sé quin va ser el resultat de l’any passat al març, quan es tanca el període per fer aportacions, però el marcador final de la nit no l’he mirat. La veritat és que no ens preocupa, i és millor que sigui així, perquè el context és molt diferent: estem en campanya electoral, són dues malalties que necessiten molta difusió -i aquí és on més pot col·laborar La Marató - però que a la vegada hi ha poca consciència que es tracti de malalties greus, portem cinc anys de crisi... Ja veurem què passa, però, en qualsevol cas, el triomf per als malalts de diabetis i obesitat ja hi és en el fet que se celebri una Marató sobre aquestes dues malalties.