Del ‘tiet’ Miki Núñez al vestit de Pedroche amb la seva llet materna: així van rebre les televisions el 2025

BarcelonaSi Bill Murray estava condemnat a reviure el dia de la marmota en el cèlebre film, el ciutadà que opta per quedar-se a casa i saludar l'any nou amb el televisor engegat està condemnat també a experimentar la sensació d’estar atrapat en un bucle temporal repetit mil cops. La nit del 31 de desembre no és moment d’experimentar, i els diferents canals tendeixen a ser conservadors en les seves fórmules. Amb tot, el 2025 va arribar amb algunes variacions que van crear la (vana) il·lusió de canvi i progrés el dia en què els propòsits més voluntariosos encara resten dempeus.

TV3 va tornar a plantar-se a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona, però aquest cop l’Home del Mil·lenni va veure com l’obsolescència programada el relegava a l’oblit, en favor d’un espectacle de drons que homenatjaven amb el seu ball de llumetes al cel obres de Joan Fontcuberta, Keith Haring i Joan Miró presents a la capital catalana. Els mestres de cerimònies repetien: Miki Núñez i Laura Escanes. Ell, el gendre perfecte, va haver de rebre algunes ironies amables de la seva companya, que li va dir que era un "tiet" i també "molt cuqui". Ella, una de les cares del 3Cat i d’aquesta TV3 que intenta eixamplar l’audiència buscant nous públics. Van complir amb senzillesa però efectivitat, i amb uns bons desitjos de manual –que s'abaixin els preus dels pisos, que s'actuï contra el canvi climàtic–, d’aquells que no devien fer entravessar el raïm a ningú (excepte, potser, a algun gran tenidor).

. Pel que fa a la indumentària, Escanes va presentar-se primer tapada amb una aparatosa capa piramidal de color xampany que l’assimilava a un àngel. El conjunt, concebut per la firma d’alta costura Yolancris, amagava un vestit de pedreria que barrejava elements tradicionals i d’altres de més onírics que homenatjaven el Modernisme català. Era alta costura i de festa i incloïa una capa de serrells. Núñez, per part seva, anava de negre sobre negre, amb americana creuada reminiscent dels anys quaranta, disseny d’Oscar Salas, el seu dissenyador fetitxe.

Pedroche vs. Lalachus

Mentrestant, a Espanya es lliurava una batalla ferotge, el resultat de la qual no se sabrà fins a aquest dijous, quan es facin públiques les dades dels audímetres. Antena 3 fa anys que regna gràcies a Cristina Pedroche i el seu famós vestit. Però aquest any s’enfrontava a un duo perillós, ja que La 1 apostava per David Broncano (que ha destronat Pablo Motos) i la còmica del seu programa Lalachus. Ella arribava a la cita després de rebre atacs grassofòbics a les xarxes que va aprofitar per reivindicar-se: va dir que pensava aprofitar l'oportunitat i gaudir-la al màxim. I sí, ho va fer. Pedroche va aconseguir ser tendència a Twitter, però també ho va ser la paraula guapíssima. I sota aquest epígraf la majoria de missatges aplaudien el look de Lalachus, que no va dubtar en ensenyar pell i mostrar-se radiant tot i no posseir un cos televisivament canònic.

La parella de La revuelta va fer el que millor sap i el que més èxit li reporta: transmetre espontaneïtat, naturalitat, genuïnitat. Van fer pujar al balcó de la madrilenya Puerta del Sol algunes de les persones que, disfressades de personatges infantils, pul·lulen per la plaça perquè les criatures s’hi facin fotos. Mentrestant, a Antena 3 Pedroche repetia la seva fórmula: un vestit sexualitzant però amb pretextos solidaris, a tall de vacuna contra els qui estiguin temptats de denunciar l’evident cosificació. El model en qüestió pesava 42 quilos i va necessitar més de 2.500 hores de feina. L’estructura era complicada, amb una cotilla sobre la qual es muntaven els diferents ornaments de plata i quars i l’abundant pedreria. Per darrere, només unes espirals a les natges cobrien la presentadora. És l'anomenada Paradoxa Pedroche: com fer un vestit de 42 quilos cobrint el mínim.

Vivascarrion signava el vestit, que tenia com a particularitat estar confeccionat amb una tècnica que utilitzava la llet materna de la protagonista fins a convertir-la en cristalls. Però encara més complicada que tota l’orfebreria era la construcció discursiva per dissimular el fet que l’aposta era exhibir un cos femení suggeridor. Enguany, la presentadora ha treballat amb l'Unicef i el vestit se suposa que era una al·legoria en contra de la violència que pateixen els infants arreu del món.

‘Cachitos’ contra la fatxosfera

Més enllà d’aquest xoc de titans televisiu a la recerca d’audiències milionàries, La 2 va oferir l’alternativa habitual per als qui els espectacles clàssics de Cap d’Any els fan mandra o els troben xarons. Cachitos de hierro y cromo va tornar fidel a la seva cita per oferir una gran centrifugadora d’imatges d’actuacions musicals de RTVE de totes les èpoques, amb especial gust per les més esperpèntiques o directament lisèrgiques, amanides per subtítols irònics que sovint s’enfangaven en la batussa política i s’escoraven de manera evident cap a l’esquerra.

Per exemple, mentre Jimmy Sommerville dels Communards amenaçava amb trencar les copes de cava amb els seus aguts, es podia llegir "Això sona com un titular de The Objective: falset". També va causar hilaritat a les xarxes l’aparició dels Boney M i el subtítol que els comparava a Cristina Pardo, Tamara Falcó, Nuria Roca i Juan del Val, l’aquelarre tertulianesc anti-Sánchez d’El hormiguero. Hi va haver referències a notícies del 2024 ("Al pare de Lamine Yamal també li van donar Estopa") i ironies quan Shakira cantava "Estoy aquí" i el programa afegia "...però empadronada allà". Un altre dels clips rescatats incloïa Bárbara Rey cantant Quién será el que me quiere a mí mentre un subtítol admetia que es tractava de "l’endevinalla més fàcil del món". La vedet cantava sense que ningú s’hagués pres la molèstia de donar-li un micro per dissimular una mica el playback, així que el programa aprofitava per posar el dit a la nafra: "Aquí els micròfons, com a casa seva, estan ocults". I així, de subtítol en subtítol –qui cachito passa, any empeny–, es va completar aquest particular viatge al fi de la nit més boomer.