Netflix ha estrenat Zero Day (Día cero), una sèrie que es ven com la nova joia de la corona del catàleg de Netflix. És lògic: té Robert De Niro fent el paper d’un venerat expresident dels Estats Units. Seguint els codis més elementals del thriller, l’acció arrenca in medias res, amb l’estrella protagonista intentant obrir una caixa forta apressadament mentre li piquen la porta violentament per entrar al seu despatx. Un inici emocionant que, minuts després, veurem que es desinfla. Però ja ens han encolomat el primer cop d’efecte.
La ficció, de sis capítols, comença com un compte enrere. Els Estats Units pateixen un ciberatac de dimensions enormes que apaga tota la xarxa de comunicacions sobtadament durant un minut. A totes les pantalles de mòbil hi apareix una advertència amenaçadora: “Això pot tornar a passar”. L’apagada global provoca milers de morts. El plantejament narratiu per abordar la història resulta desconcertant. Els Estats Units tenen com a presidenta una dona negra que, veient la proporció de la catàstrofe, delega el seguiment oficial en un expresident i ella queda en un rol secundari. Un home jubilat, blanc, d’edat avançada és qui assumeix el veritable lideratge. Per acabar-ho d’arrodonir, aquest respectat expresident comença a mostrar símptomes d’una suposada demència però tant sí com no vol fer-se càrrec d’aquesta responsabilitat com a bon patriota. És inevitable fer una lectura sibil·lina amb relació als últims mesos de l’actualitat política dels Estats Units, especialment amb la darrera campanya electoral i el duet Kamala Harris i Joe Biden. Si Harris hagués guanyat les eleccions la sèrie hauria semblat un missatge subliminar permanent.
Zero Day és el típic thriller en què tot està explicat a mitges i en què no acabes d’entendre el detall del que diuen els personatges però tens la tranquil·litat que al final lligaràs caps. El protagonista sempre té més informació que l’espectador, i així els guionistes desactiven el perill de ser massa obvis. Senzillament, quan es revela informació important utilitzen el recurs de canviar d’escena o tancar els personatges en sales insonoritzades. També abusen del recurs d’insinuar i fins i tot de provocar falses sospites per garantir la confusió de l’audiència.
En un moment en què Trump i Putin es fan la gara-gara, Zero Day torna a recórrer a l’enemic clàssic: els russos. Però sempre amb la sensació que només és una estratègia de distracció, construint les alternatives de moda: o un moviment d’extrema dreta o el terrorisme d’un grup radical d’esquerres. Els diàlegs són el més precari. En una reunió al Pentàgon, sota el màxim secretisme, amb els càrrecs més alts de la CIA, l’expresident ha d’especificar: “Que no surti ni una paraula d’aquesta sala”. I malgrat aquesta matusseria i uns recursos més efectistes que audaços, la sèrie enganxa i entreté, en part per comentar des del sofà els nyaps de la producció.
